Opinió

 

<60/88>

Julià de Jòdar

20.06.2006

Engrunes de pastisset


Perquè la campanya dels partidaris del sí ha estat dirigida a desmobilitzar la gent bo i desinformant-la, posant-li la por al cos, dient-li beneiteries sense suc ni bruc. O encara pitjor: demostrant ben a la clara que tot aquest procés ha estat una bola com una casa.

El dia que, convocats per una colla de membres de la “societat civil” (la indepèndencia dels quals cap persona seriosa no donaria per suposada), el senyor Pujol i el senyor Montilla es van trobar per presidir la posada en escena de la “unió sagrada” dels partidaris del sí, allò que vèiem era, en realitat, els co-presidents del consell executiu que va donar el vist-i-plau al cop contra el projecte d´Estatut aprovat al Parlament el 30 de setembre de 2005. Perquè, a hores d´ara, tothom amb dos dits de front sap que l´acord Mas-Zapatero no s´hauria fet sense comptar amb el vist-i-plau de l´anterior president de la Generalitat i el de l´aspirant a ser-ne el pròxim en substitució del gran perdedor, Maragall.

I allò que també vèiem, en aquell acte de campnaya del sí, era la la presentació sense complexos del conglomerat político-econòmico-mediàtic que ha acabat amb el tripartit. No és cap descobriment que les abans denominades “classes dominants”, s´incardinen amb el poder d´una manera nova. La dinàmica capitalista de la “globalització” va massa de pressa enfront de la lentitud de les disposicions jurídico-legals dels Estats, cosa que obliga els sistemes polítics a funcionar sense estratègies, creant i liquidant conglomerats conjunturals que permeten fer la viu-viu i apedaçar forats. Conglomerats oportunistes, formalment democràtics, però que no dubten a corrompre la voluntat general amb tots els mitjans i eines de què disposen. Com el que s´ha format davant els nostres ulls, al Principat, entre polítics professionals, grans empresaris, i mitjans de comunicació públics i privats (cap ni un dels quals no ha fet de contrapès a la massiva campanya del sí), per netejar de continguts sobiranistes el projecte del Parlament.

Els sobiranistes institucionals van voler participar d´aquest conglomerat, però es van equivocar. En comptes d´afegir-se al pastisset per fer-lo més gran i, un cop venut, rebre´n la part proporcional que els pertocava, van voler canviar-ne els ingredients, però, és clar, els “amos” del sistema ja havien acostumat els seus clients a uns sabors, unes textures, uns embolcalls. I canviar el producte representava modificar les estructures de mercat de la reputada confiteria de “La Catalana, amb lo bé que funcionava”. Per aquest motiu, els sobiranistes van ser despatxats, no sense cridar temeràriament: “Tornarem!”.

Temeràriament, sí, perquè, un cop celebrades les pròximes eleccions, Esquerra Republicana pot caure en la temptació de tornar al conglomerat acceptant-ne les regles del joc, bo i pensant: “Ara, no me la tornareu a fotre!”. No ho fessin pas. Primer, perquè, si van amb aquest pensament, molts se´ls giraran en contra i podrien deixar-los sense les voluntats necessàries per tornar a la botigueta. Segon, perquè, a banda de les qüestions conjunturals, hi ha un batec que la campanya del sí no ha sabut copsar, i que els processos electorals tampoc no podran registrar, acostumats a funcionar com a lloc de repartiment proporcional del mateix pastisset.

Però allò que ha canviat és la clientel.la. Que ja no es conforma amb que li serveixin el pastisset fabricat als laboratoris del conglomerat político-económico-mediàtic. Que vol decidir components, gustos, textures, embolcalls --no d´un pastisset, sinó d´un pastís. I, sobretot, qui se´l menja. D´això alguns saltataulells del conglomerat en diuen “populisme”. Qüestió de noms: nosaltres en diríem “consciència nacional”.

Perquè la gent vol fer un pastís realment nacional i menjar-se´l a casa. Que Esquerra no se´n descuïdi, o es passarà la vida recollint engrunes de pastisset.

Editorial