Jo a la teua edat

Recordem tres dites catalanes del segle passat: 'Jo a la teua edat ja treballava', 'Qui no val per a estudiar, a treballar', i el clàssic de les famílies humils: 'Com que a casa no teníem quartos, em vaig haver de posar a treballar.' Són expressions antigues, de quan 'posar-se a treballar', així, dit i fet, era la sortida fàcil dels pobres, dels dropos, dels rucs, dels llicenciats, dels impacients de cada casa.

I ara tornem a la Catalunya del segle XXI, la comunitat autònoma amb l'educació superior més cara de l'estat espanyol i la sisena més cara d'Europa. Aquestes grans fites les hem assolides gràcies a la col·laboració del Gobierno de España, que per decret-llei ha apujat el preu de les matrícules per aproximar-lo al 'cost total del servei' --un cost total que, com reconeix el mateix decret-llei, ningú no sap quin és--, i amb la contribució del govern de casa, que n'ha encarit les taxes fins a un 66%. Valgui aquest article com a reconeixement a tots ells.

A aquests 'ajuts' a l'estudi, hi podem afegir el de les beques: el 'ministerio', per exemple, ha denegat les seues a gairebé la meitat dels sol·licitants (46%), i la Secretaria d'Universitats ha fet igual amb un terç dels demanaires (33%). Ja ho veuen: cada vegada hi ha més penques que es volen aprofitar d'uns subsidis que ni necessiten ni es mereixen. I tot això en un any que, no cal dir-ho, les famílies són més riques que mai i els fills tenen més ànim per a triomfar als exàmens.

Una altra dada d'interès és que enguany, amb les matrícules més cares de la història, hi ha 3.600 sol·licitants més que s'han quedat sense beca estatal respecte del curs passat. És a dir, que si en els cursos successius els responsables d'universitats tenen la miqueta de valentia que els falta per a apujar les matrícules en la proporció corresponent, aviat podran denegar els ajuts al cent per cent dels estudiants aprofitats i per fi s'haurà acabat la broma aquesta que qualsevol pelacanyes pugui accedir a l'educació superior.

I com que aquí sí que no cal patir que al Wert se li acabi de girar el cap i proposi de pagar una universitat privada a tothom qui es queixi que a la pública enraonen en català, de mica en mica tot tornarà a la normalitat: sense un bon compte corrent, et pintaràs a l'oli el coneixement. Esdevinguts els màsters i graus productes de consum, ja ens podrem congratular del tot de la generositat dels bancs que anunciïn línies de finançament especials per als estudis, i de l'altruisme de les universitats que ofereixin beques pròpies, sufragades, i ara pensarem malament, pel mateix increment de preus. Benvinguts a la roda de la publicitat, consumidors, ai... consumants, ai, estudiants.

En unes condicions acadèmiques similars i en un context extraacadèmic semblant, m'atreviria a afirmar que més de la meitat dels catalans que ara volten els quaranta no haurien tingut la possibilitat d'ensumar la pols d'una pissarra d'universitat en la seua trista vida. És cert que la majoria de llicenciats han acabat igual que els qui no van voler ser-ho, però almenys fa vint anys tenies 'l'opció'. Ara és una altra cosa. Si estudiar esdevé tan difícil com ho és treballar, a aquest pas, anant molt bé, als nostres fills quan en tinguin quaranta els podrem dir: 'Jo a la teua edat ja vivia de l'estat.' 

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Si estudiar esdevé tan difícil com ho és treballar, a aquest pas, anant molt bé, als nostres fills quan en tinguin quaranta els podrem dir: 'Jo a la teua edat ja vivia de l'estat.'