Les vides paral·leles dels músics

Despús-anit coincidiren a València, a la mateixa hora, una òpera que solament era una excusa perquè la vida oficial de la ciutat es congregara al voltant de la reina d'Espanya que dóna nom al lloc i l'aplec anual del col·lectiu de músics que reivindica el nom d'Ovidi Montllor.

Despús-anit dues vides paral·leles que tenen un objectiu comú, la música, tornaren a il·luminar la ciutat amb projectes antagònics, enemics fins i tot. De l’un costat, els focs imperials que s’han instal·lat a València ja fa anys, opten per un model de gestió pública més enllà de les possibilitats, no solament de la majoria dels valencians, sinó de la majoria dels valencians rics. L’òpera és una excusa, però els serveix de model de gran inversió, sempre ineficaç a València, que apunta a la cirereta d’un pastís de cent palaus i cent ciutats, de musicals, de les arts, del cinema, palaus que volen ser castells màxims, que és un estil de fer afonar totes les altres iniciatives que van ordint-se a l'esquena de les vies oficials: cors, bandes, orquestres modestes però de gran qualitat i sacrifici, grups, solistes, centenars de projectes que paren en via morta perquè la via paral·lela decidida pel govern dels valencians prefereix comprar car que no invertir, comprar obres, orquestres senceres, directors de renom, que és la política establerta de gastar-ho tot en un sol dia, coste què coste, com a camí de d’excel·lència i de glòria. Voler convertir-nos en una ciutat musicalment europea a base de milions d’euros que es cremen en quaranta-vuit hores, que és començar la casa per la teulada.

De l’altre costat, despús-anit mateix, centenars de músics, intèrprets, compositors, solistes, grups pertanyents al col·lectiu Ovidi Montllor s’aplegaven al teatre Micalet de València per felicitar-se un any més, per sobreviure a la prohibició d’actuar en ajuntaments, places, llocs públics o institucions que regenten els mateixos polítics responsables d’aquell luxe impossible, contra natura i contra la cultura. Sense possibilitat de viure amb normalitat la música, aquests músics s’organitzen uns premis anuals per agrair-se que encara poden fer allò que saben fer: música. I pel fet de fer-la en la llengua dels valencians, diguem-ho clar, també saben que trobaran barrats el noranta per cent dels ajuntaments valencians, dels quals han estat foragitats fa anys. L’analfabetisme dels polítics, en cosa de música, fa que malbaraten la creativitat i l’enginy de centenars de músics valencians, que, en gran majoria, peguen a fugir, si poden, abandonant la música o el territori.

N’hi ha més, d'exemples de vides paral·leles, confrontades, en aquest viure valencià de cada dia. De l’escola, el teatre, la cultura en general, la literatura, però alerta, també de la ciència, la universitat, i m’atreviria a dir que d’una part del teixit social de fons. Les vides paral·leles a València, la doble personalitat esgrimida entre els qui governen sumats als amics dels qui governen i la resta dels valencians, és el reflex de la nostra esquizofrènia, si voleu irònica, fallera, que ara mateix, als músics per exemple, els obliga a transformar el viure en un sobreviure impossible, un malviure que no es mereixen... sinó tres o quatre espècimens notables i excelsos.

adasi@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet