No ens hem sabut explicar

Sí senyor, com en totes les eleccions europees, no podia faltar, puntual, el titular poètico-periodístic anunciant que la gran vencedora ha estat 'l'abstenció', un terme més aviat dispers que equival a dir que ha guanyat la platja, el 'pànxing', la 'playstation' i tantes alternatives com individus hi ha que s'han deixat posar falta al col·legi electoral. Potser hauríem d'haver començat pel començament i sotmetre a votació l'Europa mateixa, que ens l'hem trobada al nas com un dia ens vam trobar l'euro a les butxaques, i ningú no ens n'havia demanat raó de res. Probablement més d'un i més de dos abstencionistes han pensat que, allà dalt, per les qüestions importants ja tenen posat el pilot automàtic i que, de tant en tant, ens munten uns comicis per fer-nos creure que hi tenim alguna cosa a pelar.

Si bé podem admetre que el poble, com es diu en aquests casos, ha perdut la confiança en els polítics (en particular), no ens podem pas permetre que es desentengui de la política (en general). Si no, ja podríem plegar. D'aquí deu venir que, els qui s'hi dediquen, atribueixin el gruix de l'abstenció al fet que no s'han sabut explicar. No ens hem sabut explicar, diuen. Coi, massa, que s'han explicat!: els uns contra els altres, els altres contra els uns, que si mira que tu, que si tu encara més, i anar embolicant la troca. Aquesta manera de fer política, ja la coneixem de sobres: se'n diu 'reunió de veïns d'escala' i és sabut què en surt: presidents i vocals enemistats, cohabitants de replà que no es parlen, residents de dalt que esquitxen de lleixiu els de sota i, mentrestant, el celobert que cau a trossos i l'antena sense posar. En fi, que, com a sistema per a compondre antenes i celoberts, les campanyes, si arriben a massa personals, són més aviat poc efectives i, encara menys, engrescadores.

Per tant, per fer-nos alçar del sofà un diumenge de mandra electoral, una solució possible podria ser de capgirar el procediment: votar propostes, primer que no representants de propostes. Anar directament als majoristes a veure i tocar el gènere de primera mà, i deixar-nos estar de comercials i d'intermediaris, amb els seus catàlegs de coloraines i les bufetades pròpies de qui competeix per una mateixa quota de mercat. Vejam, senyora, vostè què vol, escola laica o religiosa?, energia nuclear o renovable?, compra o lloguer?, català o esperanto?... I, un cop escrutats els qüestionaris, ja podríem avaluar, com en els tests psicològics, el tant per cent de coincidència amb el programa tremosista, junquerista, romevista, vidal-quadrista, etcètera, de què pateix el nostre electorat i, aleshores sí: enviar els representants que toqui a l'Eurocambra a guanyar-se la sal i el prestigi en el nostre nom.

Per tant, si primer fos la política, i segon els polítics, o, dit d'una altra manera, si demanéssim el parer, en comptes de demanar el vot, segurament que la gent tornaria a implicar-se activament en allò que els importa, i que, malgrat les eleccions, no els deixa d'importar. I, pel que fa als nostres veïns europeus, potser seria la manera d'esbrinar si tenim res en comú, a banda el mercat comú. Però, és clar, suposo que correríem el risc de tombar el castell de cartes d'una bufada i, a hores d'ara, ja l'hem feta massa grossa com per a tornar-lo a aixecar.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet