Opinió

 

<59/88>

Xavi Sarrià

21.05.2009

Una de l’oest

Ni Charles Bronson, ni Bud Spencer, ni Terence Hill. No, ací no ens calen xèrifs de spaguetthi westerns forans. Ací ja tenim els nostres, els autòctons, els que també apareixen a totes hores a la tv de tots. I a un d'aquests, ja conegut per unes altres escenes impagables, no se li ha acudit res més que plantar-se al 'saloon' local per fer el milhòmens a base d'amenaces i insults contra els qui no passen per la pedra de la seua llei. Però aquest xèrif ignora que hi ha coses que no pot fer. Que, pobret, malgrat tots els càrrecs que ha acumulat, malgrat tot el poder que per això creu detenir, hi ha indígenes que és incapaç d'humiliar. I és que en aquest país d'irreductibles, encara que ho ignore, hi ha un valor que mai no podrà ser arrabassat pels pistolers amb placa que pul·lulen per la plaça de la Generalitat: la dignitat.

I és la dignitat que ens manté ferms malgrat les baixeses morals com la que va demostrar don Alfonso Rus (excel·lentíssim alcalde de Xàtiva, molt honorable president de la Diputació de València, capitost del Partit Popular provincial, president del club de futbol Olímpic de Xàtiva, conseller del Port de València i patró de la Fundació Llum de les Imatges entre més coses) insultant els qui treballen per tirar endavant l'educació pública d'aquest país. La dignitat dels qui batallen perquè aquesta continue essent universal, per a totes i tots, sense distincions ni exclusions. La dignitat dels qui han d'intentar impartir classes amb normalitat en les 1.300 barraques claustrofòbiques i precàries que, misteriosament, continuen reproduint-se com bolets per tota la geografia. La dignitat dels qui no s'han empassat una assignatura en anglès pel caprici d'un conseller i el despotisme del seu cap de govern. La dignitat dels qui defensen un multilingüisme real contra la trampa del plurilingüisme oficial que només és una cortina de fum per a aixafar els drets lingüístics dels valencianoparlants. La dignitat dels qui han procurat tots sols contra aquestes i altres polítiques que volen desmantellar, a poc a poc, sense fer soroll, l'ensenyament en valencià. La dignitat dels qui no disposen de recursos ni mitjans i se les han d'arreglar amb il·lusió i imaginació per a integrar els xiquets i xiquetes fills de treballadors immigrants. La dignitat dels qui s'esforcen per despertar l'interès del nostre jovent per la cultura i la creativitat, vistes les nul·les polítiques del nostre govern en aquest sentit. La dignitat dels qui vertebren projectes i activitats per convicció, sense esperar res en canvi, encara que els de dalt no s'ho creurien mai. La dignitat dels qui fan del nostre ensenyament un dels motors socials del país, limitat però potent, capaç de rebel·lar-se contra totes aquestes injustícies, ofenses i imposicions. La dignitat dels qui, en resum, continuen treballant pel futur de tots plegats, incloent-hi el d'aquest xèrif que encara té els sants pebrots de qualificar-los de 'gilipolles' i d'escopir-los allò de 'els rematarem, els rematarem!', com si això fóra Almeria i ell el protagonista d'aquest trist western de serie B a què ens voldria condemnar a viure. I a morir.

Editorial