Euskadi, estat d’excepció constitucional

No em sorprèn l’alegria amb què la classe política nacionalista ha acollit la independència de Kosovë, sobretot tenint en compte l’actitud del govern espanyol. El parlament ha estat a punt de fer una declaració de bones intencions. Tan eficaç, probablement, com la del traçat de l’AVE. Per contrast, em causa una gran perplexitat el silenci institucional, gairebé generalitzat, còmplice, sobre el clima d’estat d’excepció constitucional que viu Euskadi. M’inquieta aquest mutisme de la majoria dels polítics que es diuen democràtics, siguin nacionalistes o no, com a integrants d’entitats socials anomenades partits, o com a representants electes del poble, anomenats diputats.

A Euskadi, de fa anys, es duen a terme accions judicials, d’escassa base legal, cosa que sovint es fa evident al cap del temps. Hi ha empresonats amb acusacions que, si no són falses o sense proves, voregen l’entelèquia, organitzacions polítiques il·legalitzades, contradiccions flagrants entre les decisions del Tribunal Suprem i les del jutge Baltasar Garzón, denúncies de tortura no investigades, Egunkaria tancat des de fa cinc anys sense judici, etc. Fa pocs dies, una comissió de 300 advocats internacionals, després d’estudiar el cas 18/98, que ha condemnat 47 persones a més de 525 anys de presó (pena superior a la sol·licitada per la Fiscalia) en denunciava un munt d’irregularitats, la intenció política de la sentència i la vulneració de drets fonamentals que se’n deriva. La segona conclusió de l’informe diu: ‘L’acusació mantinguda pel jutge instructor, Baltasar Garzón, se sustenta en una particular interpretació de la realitat històrica, política i social del moviment independentista basc, només explicable en termes de prioritat política i de l’interès mediàtic que han caracteritzat les seves actuacions. Aquesta teoria es va obrir pas a l’Audiència Nacional a costa de la inhabilitació dels magistrats de la Secció 4ª, que no compartien la seva interpretació dels fets i que consideraven la seva teoria "sense fonament racional"'. Mentre passa tot això, i es denuncia internacionalment (potser per això el Tribunal Suprem discrepa de Garzón, per por de l’acció de la Justícia Internacional), els partits polítics catalans miren a Kosovë. No investiguen, no pregunten, no volen saber, i així, de retruc, permeten la violació impune dels drets fonamentals dels bascos. Callen per prudència, per correcció política o per què fan campanya? Si fos així, desobeirien la seva intocable constitució, negligint la defensa dels drets fonamentals dels ciutadans. Callen perquè hi estan d’acord? No ho sé. Sigui com sigui, el resultat és que col·laboren en la perpetuació d’una situació que podríem qualificar d’estat d’excepció constitucional.

El filòsof italià Giorgio Agamben ha escrit que la declaració de l’estat d’excepció ha estat substituïda progressivament per una generalització sense precedents del paradigma de la seguretat com a tècnica habitual de govern. L’estat d’excepció, afirma, constitueix una terra de ningú entre el dret públic i el fet polític, i entre l’ordre jurídic i la vida. I conclou: ‘l’estat d’excepció es presenta com la forma legal d'allò que no pot tenir forma legal'. Vist això que passa a Euskadi, i el silenci dels partits i de les institucions democràtiques, sembla que ja no cal declarar l’estat d’excepció atenint-se a uns supòsits determinats i comprovables. La democràcia espanyola pot desactivar-se en qualsevol moment, quan el poder ho cregui oportú? Sempre comptarà amb la complicitat del silenci dels polítics electes i dels seus mitjans de comunicació? És com si la modèlica transició, la constitució i la trama jurídica que han generat, portessin implícit un mecanisme invisible que trava les peces, que paralitza el sistema democràtic, que l’anul·la. Vivim en un estat d’excepció permanent?

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet