To de re per a mandolina i clarinet

El Festival Internacional de Cine Documental Musical de Barcelona, In-Edit, va presentar dimecres 'To de re per a mandolina i clarinet', de Jordi Turtós i Àngel Leiro, produït per TV3, un bon treball que palesa i analitza la irrupció de la música laietana, un moviment clau per a explorar el punt zenital de l'esperit dels anys 70, a Barcelona. La crònica abasta del 1973, fundació de Zeleste, al 1978, últim Canet Rock. És una època que, a vegades, s'ha revisitat amb tocs nostàlgics o graciosos, que la redueixen a l'anècdota o a la batalleta. Aquest documental, en canvi, no minimitza el passat, el dignifica. Amb tranquil·litat. Desenterrant el rastre d'aquell esclat de creativitat, excita tot un ventall de sensacions i interrogants adormits. I ho fa fent parlar i tocar els músics, amb sinceritat i sobrietat, sense impostures, recuperant per a la crònica musical catalana un espai oblidat, fundacional.

Al Zeleste, epicentre de la música laietana i de l'època, jo hi vaig anar més tard. Els 80. A fer-hi copes i a lligar, bàsicament. La música laietana hi era molt present, encara. M'agradava, però era allò que hi sonava de fons. Vaig anar a concerts, festes i festivals. Ho passava molt bé. En veient el documental t'adones que tot allò anava en consonància amb les coses que senties i pensaves. Que aquella generació de molt bons músics, la seva evolució, les seves característiques, s'acordaven amb el nostre estat d'ànim. El d'una joventut convençuda de reinventar-se una manera de viure. O que creia que ho feia, molt anàrquicament, momentàniament i fugaçment. O potser no. La nit de l'estrena, Manel Joseph, el cantant de l'Orquestra Plateria, deia que, poc abans i després de la mort de Franco, es va aprofitar un forat que se'ls havia desorganitzat, i la cosa va durar fins que va arribar el senyor Pujol. Un acotament científic, precís, d'un període que potser tendim a menysvalorar, però que és decisiu, en la música, i, sobretot, en tots els àmbits de la vida.

Aquells músics de primera fusionaven estils, trencaven ortodòxies, afegien flamenc a la sardana, i tenores al rock, eren cultes i populars. Diuen que cercaven les arrels, que no es volien assemblar a res que vingués de fóra, tot i que, òbviament, s'impregnaven de Miles Davis i Frank Zappa. No estaven sols. Hi havia promotors arriscats i visionaris, públic, bons lletristes, valentia, creativitat i confiança en les idees i capacitats pròpies. Diuen que va ser un esclat fugaç. Com un coet de nit de Sant Joan, deia en Sisa. Com les aigües desbordades d'un pantà que rebenta, deia Pau Riba. Segurament. No es va saber vendre com la 'movida' madrilenya. Millor, segurament millor.

Després es va organitzar la cosa i va venir en Pujol. I tots els altres. L'ordre, els comissaris, les directrius culturals i la subvenció. Els cursets per a animadors socioculturals. L'IVA i les factures. Els comitès assessors, les marques per a exportar i els grans pessebres. Havíem d'entrar al mercat, calia ser comercials. Es van posar a dissenyar i a copiar. Malament, molt sovint. Van construir tot un altre món. Organitzat des de dalt. Potser per això, precisament, un episodi cultural tan interessant i peculiar no s'ha documentat fins avui, tot i que ja fa molts anys que tenim televisió pública. Ho podreu veure d'aquí a dos diumenges, el dia 13, al Canal 33. Per cert, 'To de re per a mandolina i clarinet' és el títol d'una cançó emblemàtica de l'Orquestra Mirasol. M'ho van haver d'explicar. En aquells anys jo anava bàsicament a lligar. La reconeixereu des dels primers acords. Sense nostàlgia.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La nit de l'estrena, Manel Joseph, el cantant de l'Orquestra Plateria, deia que, poc abans i després de la mort de Franco, es va aprofitar un forat que se'ls havia desorganitzat, i la cosa va durar fins que va arribar el senyor Pujol.

Diuen que va ser un esclat fugaç. Com un coet de nit de Sant Joan, deia en Sisa. Com les aigües desbordades d'un pantà que rebenta, deia Pau Riba.