L’any de la visita del papa

Algun dia els futurs historiadors hauran d’estudiar què succeí a Catalunya l’any de la visita del papa, el 2010. Els caldrà aprofundir en la realitat incomprensible per trobar les arrels profundes del desgavell, les fatals conseqüències que se’n van derivar uns quants anys després.

Algú ens haurà d’explicar per què després de la manifestació multitudinària del 10 de juliol no va passar res. Per què els polítics no van voler donar-se per al·ludits. Per què no van modificar la seva actitud, els seus discursos gastats i equívocs, massa sovint contradictoris, segons que fossin a Barcelona o a Madrid.

Potser aleshores s’observarà que sí que van passar coses –algunes de molt alarmants.

La gent vivia una duríssima crisi econòmica i un retrocés molt greu de les garanties socials, que gairebé permetien l’acomiadament lliure i condemnaven a la misèria als sectors més precaris de la societat. Els sindicats majoritaris van convocar, massa tard, una vaga general, que va ser boicotada per una bona part de la classe política, pels mitjans de comunicació i pels intel·lectuals mediàtics. Semblava com si volguessin imposar la idea que fer vaga era delicte.

L’argumentari consistia a criminalitzar els més radicals, a relativitzar el nombre de vaguistes i a desvirtuar-ho tot esgrimint el fantasma de la violència dels piquets i de la coacció. Mai, emperò, no van fer esment de la coacció inversa: la por de l’amo i el pànic de l’acomiadament de milers i milers de treballadors precaris.

Mentrestant, a França, la societat es mobilitzava constantment, sortia al carrer i protestava enèrgicament contra mesures socials que, a vegades, no eren tan restrictives com les que s’imposaven a Espanya. Estudiants, treballadors i jubilats francesos van constituir un front solidari, ben a l’inrevés que aquí, on, molt sovint, feia l’efecte que la insolidaritat, l’egoisme i la traïció de classe s’imposaven.

Va créixer la sospita i la repressió contra tot ciutadà o mitjà d’expressió que sortís del consens fabricat. Insignes figures de la socialdemocràcia local, pròximes a escàndols de màfies corruptes i violentes, van anunciar el tancament de mitjans de comunicació independents. Va haver-hi casos freqüents de desqualificació i de criminalització de dissidents i crítics.

Caldrà fixar-se atentament en alguns altres indicis, també. Uns quants polítics, en defensa del 'govern fort imprescindible', entonaven sentides lloances al partit únic, de temibles i conegudes ressonàncies. També predicaven la perillositat i el caràcter gairebé demoníac d’elements essencialment democràtics, com ara l’abstenció o l’accés de partits minoritaris al parlament.

Els valors cívics, ètics i morals semblaven anar a preu de saldo.

La preferència dels catalans pel sistema democràtic anava en declivi, més que no la mitjana espanyola.

Per rematar-ho, poques setmanes abans de les eleccions autonòmiques, un dels éssers més retrògrads de l’escena internacional, el papa Benet XVI, fou rebut a Catalunya amb honors de cap d’estat i una considerable despesa de diners públics.

No tingueren en compte que l’estat espanyol ja no era confessional, ni que la fe catòlica es trobava en franca decadència, ni que sectors significatius de la societat estaven molt indignats pels privilegis econòmics de què encara gaudia l’església a Espanya. Ni la indignació popular que atiava l’extrema passivitat, si no encobriment, en relació amb els nombrossísims casos de pederàstia potagonitzats per bisbes i capellans. O l’oposició al preservatiu, que condemnava milers de persones a morir de sida a l’Àfrica. O la bel·ligerància brutal del bisbat espanyol contra qualsevol iniciativa per a restituir la veritat i la justícia en els milers de casos, encara pendents, de víctimes d’una dictadura, la franquista, que el Vaticà va santificar i avalar internacionalment. Cal subratllar que aquell any, en feia trenta cinc de la mort de Franco.

Els analistes del futur, descobriran, amb sorpresa, que, en aquest context, el producte cultural català més promogut i unàniment abonat d’aquell l’any va ser un seguiment audiovisual de l’Alzheimer d’un ex-president, nét de poeta.

Caldrà dissecar meticulosament aquest any 2010 per trobar les pistes que expliquin tot allò que va venir després. Sí. Allò que s’esdevingué quan tots els catalans, a l’uníson, van ser capaços de recitar cada matí, amb convenciment, el mantra de la llibertat. Aquell senzill, i alhora valent, 'bicicleta, cullera, poma' fundacional.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Els analistes del futur, descobriran, amb sorpresa, que, en aquest context, el producte cultural català més promogut i unàniment abonat d’aquell l’any va ser un seguiment audiovisual de l’Alzheimer d’un ex-president, nét de poeta.