Deliri primaveral

Visc a Barcelona, a prop de l’Arc de Triomf. Fa dies, un dissabte, em va despertar una música a tota castanya. Al carrer, el malson habitual es repetia. Un escenari, barraques de plàstic, i al mig del passeig, la sorpresa: una estesa de sanitaris, bidets i dutxes. El local eròtic Bailèn 22 desafia novament l’ajuntament instal·lant-se a ple dia i a l’aire lliure per tal de respectar el descans nocturn dels veïns? Han aconseguit que la prostitució sigui una activitat normalitzada, regulada, neta i ordenada? Des que em regalen sobres de llavors amb la cara d’Imma Mayol, que em convida a celebrar la primavera i alegrar, diu, el meu balcó plantant-hi flors, que em rebento de riure. 'Viure, conviure i, si convé, riure', que deia el poeta Foix, amb cara de pernil dolç. Mentrestant, la seva serventa, la Gaudiosa (així anomenava l’ofici i la persona) avançava retorçant-se per les tenebres del passadís, tot fent equilibris amb la safata i una ampolla de whisky '100 Pipers'. El poeta no bevia, simplement es repetia, regurgitava mots, com un autòmat de corda de pell transparent i veu d’anguila. Ja era gran. Havia estat jove mai? El record espectral de la Gaudiosa, deessa de la joia (o del gaudi, que deu ser això mateix però sense sexe, per si de cas) cada dia és més semblant a la nostra municipala de l’alegria.

Posats a celebrar la primavera, vaig pensar, potser que, finalment, l’ajuntament es comporti. Orgia ciutadana al mig del carrer, amb bidets col·lectius, 'bondage' a l’escenari, i música cubana per a vèncer la timidesa? No. E-vi-dent-ment, que no. Era la Festa de l’Aigua. Una festa impossible. No perquè no cregui que pugui haver-hi qui s’alegri l’existència bevent un líquid inodor, incolor, insípid (hi ha personal per a tot), sinó perquè no celebraven res. Hi havia poca gent. Ningú, ni tan sols els nens, no semblava alegre. I això que hi havia un animador, o dos, o dos-cents clònics, fotent esgarips i tombarelles dalt l’escenari tot el cap de setmana. Sí, uns nois alegres d’aquells que han fet un mòdul d'animació sociocultural, que per molt que estudiïn, pobrets, tenen la gràcia al cul, i tracten els nens com si fossin retardats mentals. Ara de debò: per què, quan s'adrecen als nens (nens/nenes, perdó), separen tant les síl·labes, obren tant la boca, desorbiten els ulls i distorcen les cordes vocals, com si s’haguessin empassat un espanta-sogres? En quin cony de mòdul (o taller, perdó) els han ensenyat a fer-ho tan malament. És clar que el mètode Xesco Boix tampoc no va acabar gaire bé, posats a ser sincers.

Resultat: poca gent, poca alegria, els esgarips dels animadors van provocar un contraatac histèric de la gran colònia de cotorres que fan vida a les palmeres, una tabarra insuportable tot el cap de setmana, i els veïns, a fotre’s, directament. De què servia l’anomenada festa? Ens advertien del perill. Ens alliçonaven, ens sensibilitzaven, ens prevenien, ens donaven instruccions. Com sempre. El passeig era una immensa classe de manualitats d’escola activa: raspalls de dents, bidets, fotos de nens africans, aigua, paraigües blau cel, cotorres, monitores, senyoretes, fulls informatius, cadenes de vàter, més senyoretes, sorolls amplificats de cisterna, papàs i mamàs forçant bebès a empassar-se papilles vegetals, una allau de monitores d’esplai atrinxerades darrere els taulells de les ONG repartint paperets, sensibilitzant, sensibilitzant, sensibilitzant, sensibilitzant... 'Mecagundéu, quin gasto!', va dir un dels jubilats habituals que juguen a botxes. 'I per què no comencen cobrant al Barça l’aigua de regar la gespa al doble?', va afegir un col·lega seu. I la que es perd per les fuites que tenen totes les canonades velles de la ciutat, què? I els canons de neu artificial perquè els 'pijos' puguin esquiar, què? I els camps de golf, què? I, i, i..., bramaven els botxistes.

No sé de què serveix tot això, ni m’importa. Però em sento agredit constantment per l’ocupació de l’espai urbà amb tota mena d'envelats i barraquetes. Plaça de Catalunya, plaça de la Universitat, plaça de la Catedral, passeig de Lluís Companys. Entenc les festes tradicionals i m’agraden, quin remei! La Mercè, l’Onze de Setembre, Sant Jordi, la Fira de Santa Llúcia, d’acord. Però des de fa uns quants anys el centre de la ciutat pateix d'una epidèmia d'envelats, d'animadors, de propaganda d’empreses i 'd'iniciatives pedagògiques per a la ciutadania'. És apoteòsic. Són envelats horribles, de plàstic, equips de so infernals, missatges obsessius, publicitat absurda. És lleig. Fa mal de cap. Molesta, molesta molt. I més, quan tothom recorda com es van polir els calers al Fòrum, que ara és un desert de ciment pòrtland buit i fantasmagòric. Per què no aprofiten aquell espai (espai/bossa d’idees i sinergies, perdó), monument a l’esdeveniment ignot, i hi donen una mica de vidota, muntant-hi cada cap de setmana aquestes festes interactives que ens ocupen els carrers com les desfilades militars de temps passats. Vagin-se'n al Fòrum! A remenar fum! Així potser també evitaran que aquella zona espectral esdevingui l’escenari ideal, íntim i recollit, del suïcidi d’éssers cansats, insomnes, farts de recomanacions, de normes, d’advertències, de llavors primaverals, de curses populars, d’alegria municipal, de xocolatades, de turistes, de merda de gossos, de papilles i de bicicletes. En definitiva, persones saturades de viure en un lloc sacsejat sense escrúpols perquè bategui frenèticament. Una ciutat epilèptica, que cada dia és més a prop d’esdevenir una monumental mona de Pasqua, un parc temàtic del papanatisme universal, Benidorm, una reserva de turistes borratxos. I si no volen fer-ho al Fòrum, perquè la gent no hi va, perquè la gent té por i se li encongeix l’ànima de trepitjar aquell despropòsit, deixem, doncs, aquell espai per als suïcides del futur. Àrea eutanàsica. Dret de la mort. I tornin, si's plau, definitivament, a Montjuïc! Que per a això el tenim.

Com enyoro, a vegades, en els meus insomnis paranoics, els esdeveniments ciutadans de la meva infantesa. Més tranquils. Més pausats. Grisos. La Ciutat Comtal, aquella 'Ciudad de Ferias y Congresos', amb la seva Fira de Mostres i els seus estands de països ignots, i aquells prospectes amb palmeres tropicals i russos comunistes sempre somrients, cosa que amb el temps es va saber que era una farsa. Ara, a ells, ja ningú no els fa somriure. Ens han traspassat l’obligació a nosaltres. Quant de temps haurem d’esperar fins que no es descobreixi la falsedat del nostre somriure publicitari? De moment, han enxampat en Clos. No cal ser un geni. Ja aniran caient!

L’estand de Colòmbia era el meu favorit. L’animaven unes noies torrades i esveltes, afectuoses, sensuals, d’ulls grossos, llavis carnosos i malucs ferms que em donaven tríptics de selves i tortugues i em convidaven a fer un cafetó. Allà va néixer la meva admiració per la saviesa colombiana aplicada al món de l’estímul. Allò sí que va ser un Fòrum de les Cultures! I no pas això que es porta ara! Un exèrcit de monitores de cul desinflat, que es raspallen les dents sense aigua i m’esvaloten les cotorres, de tant que xisclen. Si's plau, monitora consistorial, mater nostra de l’espai públic, deixi’ns descansar en pau de dia. No ens estimuli tant. Colòmbia ja ens és molt lluny. Ens convé repòs. No volem acabar desapareixent pel forat negre del Camp de la Bota. Ni al fons de la mar, cadàvers podrits, xuclats pels musclos i les llisses desorientades per les esculleres de disseny. Com una vulgar xancleta petada.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet