Opinió

 

<51/88>

Mercè Ibarz

05.05.2006

Gent al museu

En el camp cultural s’estan donant canvis interessants, que per força hauran d’implicar modificacions en les formes de relació amb la ciutadania de les institucions que hi són al centre. No em refereixo al canvi notori al cap de la conselleria de Cultura ni, per seguir a Barcelona, al recanvi en la direcció del MNAC que ha de comportar un recanvi al Picasso. Tampoc a la, pel que sembla, desaparició sense explicacions de la Primavera Fotogràfica ni a la conformació d’un comissariat per a la literatura catalana a la fira del llibre de Frankfurt de l’any que ve. Canvis significatius són els d’ordre global: la relació dels difusors amb el públic. Les institucions culturals han de deixar d’intimidar, ni la por de l’art ni l’art de la por no funcionen.

Periodistes i professors en som conscients, uns quants. Els periodistes donem per sabudes coses que el públic desconeix amb neguit profund: la jerarquia d’una pàgina de diari, les estructures narratives implícites d’un programa de televisió, les mutacions informàtiques. Els professors d’art assistim a la por de l’art –una imatge clau de fa trenta anys— que els arquitectes coneixen com l’efecte entrada al museu: per això el Pompidou de París es va fer com un mecano atractiu, perquè la gent hi entrés. I la gent entrà al museu malgrat pors i manies. El canvi important és aquest. Enfoquem com enfoquem l’art contemporani—l’art de la por, n’ha dit algú, capgirant la imatge anterior de la por de l’art—, el fet indiscutible és que més i més la gent entrem als museus. Una altra cosa és com en sortim.

En una conversa recent, el director del Macba hi estava d’acord. Vaig parar-hi l’orella. Si aquest home, astut com és respecte dels paranys mercantils, en parla, és que fa vent. Cito Manuel Borja-Villel (que ha donat cara i ulls a un museu tan complicat de parir) perquè, juntament amb Miguel Zugaza, director del Prado (el qual ha revolucionat de forma queda i substanciosa), em semblen dos professionals en part antagònics i alhora complementaris: tots dos dirigeixen museus carismàtics i molt tocats per les seves arquitectures, en correspondència al seu caràcter d’aparador de les institucions polítiques respectives, contemporànies les del Macba, històriques les del Prado. Vam parlar de com s’està donant el cas, arreu, que la gent va al museu, sigui quin sigui, i en surt decebuda. Els únics llocs on se sent ben rebuda són la botiga i la cafeteria. En la resta, en allò que és pròpiament el museu, la institució que divulga l’art, el visitant s’hi sent sovint exclòs. Cap explicació, cap punt de referència, nul·la complicitat amb les ganes del visitant de saber, de conèixer, d’aprendre a mirar i reaccionar amb criteris i percepcions pròpies davant de l’art.

No per això els visitants deixem d’anar al museu. Com no deixem de votar. Fins qui s’absté. Aquest és el canvi fort. No és que ara anem al museu, sinó que hi anem de més en més. Convertir el museu públic en parc temàtic ha estat la solució penúltima en veure l’èxit del Pompidou, pel qual ningú no donava ni un cèntim quan es va inaugurar el 1977. Però el parc temàtic i prou no funciona més. La gent vol saber, i vol saber perquè allò que veu al museu li agrada o li desagrada. Qüestió de criteri. Les obligacions que comporta la democràcia des dels temps de la Il·lustració—divulgar, informar, sintetitzar, enciclopèdia, jerarquitzar, discriminar—semblen fer el tomb del boomerang i s’hi presenten de nou. Ací les tenim. Postmodernes, en efecte. Però obligacions democràtiques, al capdavall.

Editorial