Opinió

 

<42/88>

Marta Rojals

03.12.2012

La loteria

Proposo a tothom qui llegeixi aquest escrit que ho faci tapant-se un ull. Imaginem-nos que ens llevem un matí ben sencers i que al vespre ja només podem veure el món així, partit per la meitat. El nostre món, des d’aquest vespre, per la meitat. Per sempre. La part del dolor, això no obstant, no ens la podem imaginar.


L’Ester diu que no és gaire valenta, i per això l’impacte a l’ull esquerre la va agafar fugint. Era a la 'mani' del 14-N quan un grup d’innocents com ella i com tu i com jo es van trobar envoltats de furgonetes de la policia i d’antiavalots presagiant una incògnita. I van tenir por. Perquè, si no, hi havia d’haver antiavalots? Per a fugir del passeig de Gràcia amb la Gran Via se n’ha de tenir molta, de por. Per a disparar projectils juganers, que impacten i reboten a mil per hora en una macabra partida de 'pinball', jo no sé què s’ha de tenir.


Amb projectils elàstics que burlen la punteria, disparar esdevé un joc d’atzar. Si rebobinem tot el que l’Ester ja no pot rebobinar, ho veurem més clar: una bola de goma surt d’un ull a l’atzar, i rebota contra una irregularitat de terra a l’atzar, i torna velocíssima al canó d’una arma entre tantes. Gairebé al mateix temps, un dit entre mil dits pitja un gallet. Uns quants minuts abans, o unes quantes hores abans, qui té poder sobre el dit ha rebut, o no ha rebut, una ordre de qui té poder sobre ell. I així, tirant amunt, arribem a un superior, o dos, o deu... S’admeten apostes.


Algú ens vol fer creure que tot això és una loteria, però a la inversa. Que és com la vida mateixa: t’ha tocat a tu, quina mala sort. Una pluja de milions de mala sort. Algú ens vol convèncer que anar a una ‘mani’ és comprar números d’aquesta loteria. L’Ester, que diu que no és gaire valenta, també ens diu que no hem de tenir por de manifestar-nos. I ens ho diu amb un pegat a l’ull, amb un nervi òptic seccionat, amb els ossos de la galta trencats. Algú deu tenir interès que pensem que, per a tant de premi, no val la pena de ficar-se al bombo.


I aquí hi ha la trampa. Si admetem que és una loteria, que no ens vulguin fer creure, a més a més, que no hi ha cap mà responsable de fer girar el bombo. O també l’hem de buscar fent un sorteig? Qui té por, de l’Ester, ara? Bòrnia, desatesa, més indefensa que mai. Ni un correu, ni una trucada, ni un què necessites, ni un psicòleg, ni unes cures, en definitiva: ni uns serveis mínims d’humanitat. La por de mirar-la en aquest ull blau i immens és més poderosa que no la vergonya d’admetre l’error. Si no és vergonya, que immensa deu ser la por d’aquests administradors d’atzar, que tant s’amaguen.

Editorial