Opinió

 

<42/88>

Xavier Montanyà

08.11.2012

El fil roig, la unitat popular

Autodeterminació, sobirania, independència, interdependència, eurodependència, calvície confederal o caspa federalista. Ja veurem en què para tot plegat. La dreta catalana, després d’arruïnar una mica més el país, s’adapta hàbilment a les demandes populars. O és a l’inrevés? Tant és que hi cregui de debò, com que ho faci veure. El consell d’administració confia cegament en el Departament de Màrketing i Publicitat. Els autonomistes s’han fet sobiranistes d'un dia per altre. Han reformat la botiga. Com si la lampisteria de la cantonada, per tal d’atreure clients, es digués 'taller de fluxos, fluids i il·luminació d’espais'.


Fa anys que em malfio de sagristans, saltataulells, aristòcrates, pregoners, telepredicadors i monges atrevides. 'No vull viure més moments històrics, perquè sempre perdem', em deia un exiliat republicà a Xile.


Insisteixen que mirem endavant mentre ens empenyen amb violència cap enrere. 'Mira, mira, et dic que miris....!' I entre mirar i recular volen que no vegem què passa ara mateix al nostre voltant. Mentre ells passen l’estona en tertúlies i fires de mostres discutint entelèquies de futur, oculten i maquillen les seves responsabilitats: retallades, corrupció, peix al cove, mutilacions estatutàries, suport al govern dels GAL...


Passen per alt les injustícies que van fer sortir la gent als carrers el 15-M i l'11-S, els motius que mouen les protestes, les vagues, les lluites.


De tant en tant es fa visible, es respira, una impugnació popular general. Una demanda de regeneració del sistema fill del franquisme i de la transició que els polítics catalans, també, i tan bé...!, van contribuir a consolidar. La transició, entre més coses, va ser la consolidació democràtica de les idees clau del cop del 18 de juliol del 36 : blindatge dels interessos de la banca i del capital, manteniment dels privilegis de l’església catòlica i l’impediment del dret d’autodeterminació dels pobles. Si mai s’arriba a assolir aquest dret, encara serem a anys llum d’una ruptura perquè els actors i les estructures d’explotació, dominació i control restaran intactes i impunes. I no hi ha pas gaire diferència entre les espanyoles i les catalanes. Com més avança la crisi, més poder tenen. Per damunt dels mecanismes de control polític i legal dels governs. Per damunt dels drets polítics, socials i culturals del poble.


Hi ha molt a fer i a construir al marge de les estructures i organitzacions tradicionals, desorientades, fracassades, incapaces de frenar aquest oceànic salt enrere. Ja es va fent. La gent s’organitza i es defensa com pot. La unitat popular existeix. Ve de lluny. Se'n podria seguir el fil roig des de principi del segle passat. El terrabastall de la gran estafa financera i el col·lapse del sistema hauria de servir per construir noves formes d’acció política. No és un impossible. Hi ha moviments innovadors que creixen des de la base, que forgen unitat i força popular. Per bé que amb característiques diferents, Syriza a Grècia, Bildu a Euskadi, o la consolidació creixent, després d’una impecable acció municipal, de la Candidatura d’Unitat Popular-Alternativa d’Esquerres (CUP) a Catalunya, en són bons exemples que inspiren cada dia més confiança per les denúncies i reivindicacions del present, i el desig d’un futur sense més hipoteques. Unitat Popular, sí, com la del Xile de Salvador Allende.


Opcions per a defensar-nos i resistir, confiant en gent insubornable, fidel als principis que han inspirat des de sempre la lluita popular, social i cultural. Aquest sí que és el nostre país, la nostra història. El fil roig. Als antípodes del que van construint l’intrèpid timoner i la calba confederal, colze a colze amb el capità collons, el petit maoista saltataulells i l’aristòcrata colltort. Esperpèntic guinyol.

Editorial