Opinió

 

<42/88>

Marta Rojals

12.11.2012

Unitat de traumatologia

Un dels principals arguments unionistes perquè continuem tan ‘units’ com fins ara és que la independència provocarà una fractura social que riu-te’n de la falla de San Francisco. Que dividirà famílies, amics, veïns. Que separarà el conill criat a Catalunya del que no ho és. Una cosa que ara no passa, evidentment, perquè som una fraternal bassa d’oli unida pel ‘qué pone en tu DNI’.


Per què ens hauríem d’embolicar, doncs, a alterar aquest equilibri natural que uneix tantes i tantes famílies, amistats i conills de tot arreu de la pell de brau? Fins ara el fet que un catalanet sigui instat a adreçar-se en castellà a un amable jutge o teleoperador no ha fomentat ni un sol trencament familiar de l’una punta a l’altra de l’estat espanyol. Com el fet que cap xiquet no pugui veure ‘pel·lis’ 3D o jugar a videojocs en la seua catalana llengua no ha posat en perill la més mínima amistat interterritorial entre Algesires i Portbou.


Elemental!, ens dirien la Sánchez Camacho i el Rivera a l’uníson: perquè això no és fractura! Segons que sembla, la diagnosi és competència exclusiva dels traumatòlegs unionistes. Els ‘indepes’, tot i ser igualment titulats, no tenen ni veu ni vot. Literalment. Per a tenir veu, de primer han de ser majoria. Per a ser majoria, de primer han de votar-la. I per a votar-la, de primer han de demanar permís als unionistes, que per alguna cosa són majoria. I així, com diu la cançó: ‘I siempre lo serán!’ (ter).


Com es fa, doncs, una majoria? Depèn. Vegem-ne el càlcul a càmera lenta: si és per la causa unionista, a partir d’un vint o trenta per cent ja vas que ho petes; si és per la causa independentista, oscil·laria entre un noranta, un cent o un cent vint per cent de vots favorables, segons les fonts. Ja ho veuen: dos i dos són vint-i-cinc. Potser són aquestes les matemàtiques que el senyor Wert voldria implantar a les escoles catalanes. 


I vet-ho aquí que tooota aquesta relació de trampes són les que en l’idioma de l’unionisme espanyol es denominen ‘regles del joc’. Trampes úniques, comunes i indivisibles, que, com a indivisibles, no es poden trencar. Perquè ells són els únics que tenen el dret de decidir què és o no és fractura i a qui fa mal. 


En resum: que si ets unionista i et trenques una cama, correu-hi tots amb les radiografies, el guix i els calmants. Però si la mateixa lesió és d’un ‘indepe’, només es tracta d’un ‘victimisme’ comú. Tisana d’eucaliptus, paquet de clínex i cap a casa a dormir. I no fem el ploricó que es despertaran els veïns.


Conclusió de tot això, i ara sense ironies: si en aquest moment consideren que no hi ha fractura entre els conills criats a Catalunya i els que no ho són, per què n’hi hauria d’haver l’endemà d’un ‘simple’ procés administratiu com és la independència? L’única resposta que se m’acudeix és que en tinguin pensada alguna perquè així sigui. Pel que hem vist als vídeos electorals, d’imaginació fracturadora, en tenen molta. Ves que no ens vagin donant pistes serioses de quina en porten de cap.

Editorial