Opinió

 

<42/88>

Xavier Montanyà

11.05.2012

'Amb vostès... el gran Sheeeeldon Aaaaadelson!'

Fa poc ha tornat a ser entre nosaltres. Lloem el senyor! Administra les seves aparicions amb precisió quirúrgica.  És un mag. Comença a tenir una aura divina. De sant. De profeta que fa miracles. Ningú ja no tenia ni un ral per a una nova ronda. Feia estona que tots els clients del taulell miràvem embadalits, incrèduls, el fons del got buit. La malenconia era espessa, agra. Ningú ja no s’interessava per les hawaianes que feien 'striptease' al petit escenari del racó, de vellut vermell en forma de cor. Ni pels transvestits que s’oferien a la porta del lavabo. Sonava 'Purple rain', però com si sentíssim ploure. Tots érem absents. A la inòpia. Intentant de recordar l’últim dia que havíem tingut diners per a comprar una 'paperina' de coca. N’hi havia un que semblava que plorés. L'olor embafadora de l’ambientador 'Las Vegas desire' s’arrapava a la gola, inflamava els ulls. El bàrman, un hermafrodita japonès de metro i mig, aprofitant 'l’impasse', s’amoixava l’entrecuix. Ni així. Cap mena de reacció. Érem com una diapositiva congelada.


Ha estat llavors, quan semblava que érem a punt de caure en un coma profund, que s’han apagat els llums i la veu metàl·lica del presentador, com Déu Nostre Senyor, ens ha anunciat la bona nova: 'Ladies and gentlemen...! Amb vostès... el gran Sheeeeldon Aaaaadelson!' Efecte de bateria. Els focus han il·luminat la porta, i allà era ell. Somrient, boca de bústia, d’orella a orella, panxut, ulls de tita, perruquí pèl-roig, conill amb allioli espectacular i un elegant bastó de puny de lapislàtzuli. Un aplaudiment frenètic dels presents ha ofegat a mig camí un rot espectacular que li pujava esòfag amunt. Quan ha fet dues passes hem comprovat que anava absolutament pet, com gairebé sempre. Com més avançava, més ampliava el somriure. Més li brillaven el ulls. La transformació era un 'crescendo' anguniós. Quan els ulls eren a punt de petar i les orelles ja li xocaven al clatell, ha arribat al taulell. Per fi! El focus li il·luminava el front. Suava. Sense abandonar el somriure ha fet aquell esforç que cal per a enfilar-se al tamboret. Com sempre, han calgut dos intents. Al primer, sempre falla. No es recorda de recollir adequadament la cansalada ja desbaratada pels anys, i amb tot el pes de la seva humanitat s’esclafa els testicles. Auuuuuuu! Fa cara d’estrènyer l’esfínter. Agafa forces i, finalment, s’arrepapa al tamboret. Cara de patata bullida. Nou somriure i dent d’or. Saluda tothom. Fa un gest digne del papa, però amb més pedres precioses als anells, i una mirada molt més lasciva. Com sempre, demana un daiquiri. L’hermafrodita, diligent, para de tocar-se els ous i acota el cap. 'Yes sir.'


És el gran Sheldon. El nostre. El magnat de les finances. La bèstia. El nostre futur. El salvador. Aquesta vegada, entre rots i glops, ens ha explicat novament el seu joc de la piràmide EuroVegas. Serà una inversió de trenta-sis milions de dòlars. Els dotze complexos integrats (hotels, restaurants, comerços, casinos i sales de convencions) hauran de construir-se en tres fases. A cada una, hi haurà quatre complexos integrats de tres mil cambres. Cada complex costarà de dos milions de dòlars a tres mil milions. Cada operació ha d’assegurar un retorn del 20%. Els diners guanyats a cada fase serviran per finançar la següent. I atenció! Aquí ha fet un glop llarg, ha mirat al sostre, a l’infinit i, com un autòmat, ha dit, amb grollera satisfacció: 'La millor cosa de totes és que jo només hi posaré un 25% dels diners. La resta, la hi posaran els bancs.' I ha esclatat en riallades demoníaques, brutals, espasmòdiques. Com si s'hagués de rebentar per dins. 'Els bancs?', hem dit, lívids. 'Quins bancs?' 'L’operació, a més a més, costarà a les arques públiques entre 950 milions d’euros i 2.540', m’ha xiuxiuejat a l’orella un transvestit. 'I l’aigua, d’on la trauran?', ha mormolat l’hermafrodita japonès acollonit. 'I els clients?'...


'Vosaltres mateixos. Ja us espavilareu!', ha dit rient el gran Sheldon. 'Sou meus, que no ho veieu? Ja us he comprat.' Aleshores s’ha abaixat la bragueta lentament i ostensiblement, tritritritritritiriri... i tots ens hem posat a fer cua, agenollats i sol·lícits. El disc-jòquei ha tornat a posar 'Purple Rain'. I la llum s’ha anat esmorteint moooolt suaument, en un 'fade out' angelical. Al final, només vèiem la dent d’or, hipnòtica. I la lluïssor dels diamants dels seus anells, quan acaronava els cabells del del davant amb gest magnànim. Mentre esperava pacient i educadament el meu torn, els seus sospirs eren cada vegada més profunds i salvatges.

Editorial