Estat de setge

M'ofego. Estic rabiós. L'helicòpter de la bòfia no em deixa concentrar. Sembla que estigui lligat, com un globus, al terrat de casa. Rrrrrrrr! Rrrrrrrr! 17 detinguts a les fronteres. 240.000 controls. 8.000 polis multiuniformats: mossos, guàrdies civils, espanyols, geos. Més els municipals de sempre, la secreta i els de paisà, encapçalats pels dos ministres d'Interior, el d'allà i el d'aquí, cadascun amb el seu catecisme nacional-repressiu. Agermanats. Sense fronteres. 4 empresonats amb arguments jurídics inadmissibles. No em surt el títol d'aquest mail obert. Estat d'excepció? Estat de setge? Repressió paranoica? Regressió fatal? Hi ha vida més enllà del setge policíac? Què farien avui Joan Garcia Oliver i els seus? Estic pensant en això quan, de sobte, se'm precipiten els esdeveniments.

Sento fortes petjades que pugen per l'escala. Soroll de botes. Moltes. Van de pressa. Pugen estrepitosament. Sona el timbre. No tinc temps d'arribar-hi. Obri! 'Abra'! Cops de puny a la porta. Violentes puntades de peu. Quan arribo al rebedor, ja han introduït una radiografia entre la porta i el marc. El negatiu, rebregat, es mou nerviosament amunt i avall. Més puntades de peu. Més Obri! Més 'Abra'! Tensió total. Per un instant, em passa pel cap de fugir. No puc. Faig dues voltes de clau al pany. Dels nervis, se'm trenca el clauer. A l'altra banda, no paren de clavar cops de puny a la porta. Ells criden. Jo també. 'Fora!' Fuera!' 'Aneu's-en o truco a la policia', crido amb totes les forces. Una vegada, dues, tres. A l'altra banda, semblen calmar-se, per uns segons. Han fugit, em penso. Però hi tornen. Ara sense violències, però amb veu autoritària. 'Obri, som els bombers.' 'I una merda!', responc. 'Que sí!' 'Aneu's-en d'aquí!' 'Que som els bombers, de veritat! Miri per l'espiell.' Ho faig. Per un segon, he pensat en els esprais paralitzants, però m'hi arrisco. Miro. Sí. Són tres bombers immensos. Amb botes, cascos, eines, mànega... Obro la porta. Crido. 'Què passa? Què és això? L'espant que m'heu clavat!' Ells em miren fixament. Tots quatre respirem a fons. Ens calmem. El de darrere, més gran, inclina el cap una mica, com demanant disculpes. El de la veu cantant, l'avantguarda de l'operatiu, amb la radiografia rebregada a la mà dreta, i un plànol del Google maps a l'esquerra diu: 'Ens han dit que hi havia un incendi', que hi havia fum al replà'... Automàticament, tots tres miren consternats a terra, girant sobre ells mateixos, com si busquessin el fum per terra. 'Ni foc, ni fum, ni res', els dic. Murmuren excuses en veu baixa. Pleguen els instruments, giren cua i se'n van. L'últim, fa mitja volta, em mira de nou i diu: 'No se li ha pas cremat el menjar?' 'Quin menjar? Que sentiu olor de cremat? Creieu que jo dino a les dotze del migdia?' Se'n van, capcots, escales avall.

Parlo per telèfon amb la central. Em queixo. Vull saber què ha passat? Qui ha donat l'alerta. 'Per què no obria?', em diuen. Perquè, d'entrada, no han dit que eren bombers, perquè provaven de forçar la porta violentament i, sobretot, perquè a casa no hi havia foc. A més, quan s'han identificat com a bombers la cosa més normal era no creure-s'ho. Finalment, amables, em diuen que ha estat una trucada de mòbil, que es referia al mateix pis i carrer, però de Blanes. 'I que no comproven les dades?', dic. L'home sembla compungit. És la paranoia policíaca que s'encomana, penso, un estat de setge tal, que fa que qualsevol uniformat es llanci com una bèstia a la feina, com si s'acabés el món. Van cecs, excitats. Més que garantir la nostra seguretat, sembla que treballin per destruir-la.

En el fons he tingut sort, em dic a mi mateix. I em resigno. He tingut sort? Sí. Si els mossos haguessin confós casa meva amb la d'un violador de l'Alta Ribagorça, o amb la d'un maltractador de dones de la Franja de Ponent, potser m'haurien fotut un tret al cap. La secreta em podria haver detingut pel fet de tenir uns quants llibres d'anarquisme. I la guàrdia civil o la policia espanyola, simplement pel fet de tenir llibres. Bé, tornem a començar... Quin podria ser el títol d'aquest mail obert? Estat d'excepció? Estat de setge? Repressió paranoica? Regressió fatal? Hi ha vida més enllà d'aquest setge policíac? Què farien avui Joan Garcia Oliver i els seus?...

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Sento fortes petjades que pugen per l'escala. Soroll de botes. Moltes. Van de pressa. Pugen estrepitosament. Sona el timbre. No tinc temps d'arribar-hi. Obri! 'Abra'! Cops de puny a la porta. Violentes puntades de peu.