Nadala de la cobla dels cecs

És inquietant de veure com s'imposa tan ràpidament a Catalunya una manera autoritària de governar. I, de retruc, un espès silenci, ple de gestos ambigus, dels demòcrates de tota la vida i dels intel·lectuals.

Fa uns quants dies, ja ho sabeu, hi hagué una greu agressió de la policia catalana a la Universitat de Girona. Amb l'aquiescència del rectorat. Hi ha hagut crítiques i protestes, sí, però el silenci general que permet la impunitat policíaca és eixordador. Això no té res a veure amb els diners que ens deuen a Madrid, que sembla que és l'únic motiu pel qual és permès de protestar visiblement. Espero, sense gaire esperança, que no sigui en canvi de callar en totes les altres coses.

En una dictadura, quan la policia entra a fer detencions o agressions en una universitat o en uns jutjats (aquí anomenats Ciutat de la Justícia), els demòcrates es planten. No ho toleren. Va contra els principis. Aleshores, com és que ho fan i ho permeten en una democràcia? O això té poc de democràcia, o els antics demòcrates tenen molt de súbdits passius de la dictadura. Potser no ens hem alliberat encara del hàbits adquirits.

Molts dels qui es consideren gent culta, desvetllada i feliç, fan com si res, miren cap a un altra banda, o pontifiquen sobre la pista de gel o sobre qualsevol bestiesa per tal d'omplir l'espai assignat per l'amo i, sobretot, per no importunar-lo. I és que encara són dies de repartiment de càrrecs.

Són temps de ressituar-se. Fixeu-vos en el petit maoista saltataulells. Viu sense viure en si. Per fer honor a la seva vida anterior va assistir al funeral en vida del seu amic Ramoneda, tot i ser el número u de Cultura del govern. No se sent una mica responsable d'allò que fan els seus companys de CiU en l'àmbit que li han confiat? Li semblen bé els nomenaments a dit de periodistes convergents de poc currículum periodístic i d'historial cultural nul?

Potser cal un CoNCA com el que ja no tenim, ni podem millorar. O concursos públics transparents per a gestors culturals de rang europeu. Segurament. Ara, tal com va, tant se val. De debò... Tothom sabia de feia mesos que Pepe Serra seria el director del MNAC. Per què es gasten els calers fent veure que fan un concurs públic? Per què tothom li diu Pepe? Per què jo li dic Pepe? Que potser em torno demòcrata com tots ells?

El concurs públic que diuen que han fet era per a elegir el nen Pepe, o per a decidir que el seu tiet Narcís, que ha enfonsat la Caixa de Catalunya, havia de plegar del patronat del MNAC i ser substituït pel tiet d'algú altre, per exemple, en Miquel Roca, una mena d'alter ego dels anys jovenívols del tiet, que també té nebots/nebodes. Són la tinya, els dos tiets. Es van situar, l'un a cada partit, per dissenyar la modèlica transició catalana, i acabar-ho d'enfonsar tot. Bé, en Roca, no enfonsa tant, és més creatiu i despert que el pianista sòmines. Un dels seus grans encerts, tot i que ara és a la reserva, és el de ser un dels catalans preferits pels espanyols, com en Duran. Per què? Perquè mai no molesten els espanyols. Ben a l'inrevés. Sempre els fan un bon servei. Complert i 'ambsense'.

A la Barcelona antiga, quan no hi havia diners per a contractar una orquestra de ball, contractaven una cobla de cecs. Literal. No se m'acut un símil millor per a definir el govern català que sofrim. Són una cobla de cecs. La cobla 'Els millors'. Això sí, seria pitjor un govern presidit pel Guardiola o pel Mikimoto. Temps al temps… Tot arribarà.

Lleveu-vos d'hora, molt d'hora, molt d'hora, i ja veureu com tindran més hores per a donar-vos pel sac, a sac, pac. Si la cosa fa per vosaltres, endavant, jo no tinc res a dir-hi. Cadascú es cadascú. Bon any!

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

En una dictadura, quan la policia entra a fer detencions o agressions en una universitat o en uns jutjats, els demòcrates es planten. No ho toleren. Va contra els principis.

Molts dels qui es consideren gent culta, desvetllada i feliç, fan com si res, miren cap a un altra banda, o pontifiquen sobre la pista de gel o sobre qualsevol bestiesa per tal d'omplir l'espai assignat per l'amo.