Opinió

 

<42/88>

Marta Rojals

18.07.2011

Transvestits

Atenció, proposta d’experiment matinal per a l’amable lector: engegui la ràdio a l’hora de la tertúlia, activi un cronòmetre i pari l’orella. Si la parlamenta segueix el curs habitual, que si els pressupostos, que si les caixes, que si els ajuntaments, probablement abans de cinc minuts algun il·lustre analista haurà pronunciat l’anomalia que, a l’oïda sensible, sonarà com qui esgarrapa una pissarra amb les ungles sense llimar: ‘la deuta’.

‘La deuta’ aquí, ‘la deuta’ allà i ‘la deuta’ de més enllà. Es tracta, efectivament, del transvestisme de ‘el deute’, substantiu masculí fins a nou avís. Es tracta, també efectivament, d’una sortida del típic tertulià-traductor-automàtic del castellà, el mateix que deu anar al banc a obrir-se ‘una compta’, perquè això de xerrar fent-les com un cabàs, també li entra als honoraris. Des de l’òptica de la qualitat radiofònica, no veig per què a aquest practicant de l’opinió remunerada li hauríem de suposar més solvència que a un traductor on-line que converteix ‘una judía de Tel-Aviv’ en ‘un fesol de Tel-Aviv’.

Una emissora privada que per un cantó concep la campanya ‘El català correcte, passa’l’, i per l’altre ens planta davant del micròfon un exèrcit d’apologetes del català estrafet, no es pot considerar un exemple de coherència, però bé, al cap i a la fi, cadascú fa el que vol amb els seus calés. Ara bé, que una emissora pública nascuda amb l’objecte ‘de promocionar i difondre la llengua i la cultura catalanes’ es dediqui a llogar parlaires que, amb la seua deixadesa, promocionin i difonguin la cultura del barbarisme a costa de la nostra ignorant butxaca, hauria de tenir conseqüències. O és que aquests savis són tan savis que ningú no s’atreveix a picar-los el crostó?

En un mitjà com la ràdio, la llengua no és una qüestió banal. Que els seus xerradors professionals sàpiguen tots els ets i uts sobre la situació financera dels Estats Units no hauria de ser menys exigible que el coneixement bàsic de la llengua amb què ens pretenen il·luminar amb la seua infinita saviesa. O potser estem equivocats, i, per a aquests opinadors, dir ‘una avantatge’ en lloc d’‘un avantatge’ també és una qüestió de parers personals. En aquest cas, i que em perdonin ses documentades excel·lències, potser no els aniria malament de documentar-se millor.

Editorial