Més enllà de la crosta

De nen, vaig heretar del meu pare una bicicleta de ferro colat. Era una andròmina vella, gegantina i republicana, però, a mi, m’encantava. Dissortadament, no era moda; però, en canvi, jo presumia molt, entre els amics, perquè tenia la més grossa. Tenia, tanmateix, alguns inconvenients greus. Assegut al seient, amb prou feines podia tocar a terra amb les puntes dels peus. Vaig haver de patir, en silenci, com un home, reprimint-me el plor, dos accidents terriblement dolorosos. L’un solia passar quan anava a tot drap, dret sobre els pedals, per un camí ple de sotracs. Sovint se m’escapaven els pedals i, queia espaterrat sobre la barra. Com que no tocava de peus a terra, tot el pes del cos queia a plom, sense avisar, i m’esclafava els testicles contra aquell ferro. El dolor era insuportable, em tornava pàl·lid i se’m tallava la respiració. Més d’una vegada vaig haver d’enginyar-me una mena de massatge estrany perquè tornessin a la bossa. Per culpa de l’extrema i inesperada pressió, les boles fugien de l’escrot i s’amagaven cap endins, cosa que encara m’inquietava més, perquè em feia un efecte de desempara inquietant, de buidor desconeguda. Devia ser això, que passava als grans, quan deien que se’ls posaven per corbata.

L’altre accident succeïa, normalment, de pujada, quan havia de fer un gran esforç, dret sobre els pedals. Un peu em relliscava del pedal, i aquell petit rectangle de ferro acabat en una venjativa serreta retrocedia amb tota la força i se’m clavava a la canyella, brutalment. Les punxes de la serreta eren velles i gastades, els anys les havien arrodonides, ja no travaven prou bé la sola de la sabata, el peu relliscava, i el pedal, de retruc, s’incrustava fins al peroné, sense escrúpols, bestialment. Això em feia, també, un dolor infernal, que em tallava l’alè. I era un mal pitjor que no l’altre, perquè feia sang i crosta i els dies següents havia d’anar amb molt de compte a no reincidir. Cada vegada que es repetia l’accident, més mal feia. Aquella crosta, o aquelles crostes, em duraven mesos. Quan l'una era a punt de caure, me la tornava a fotre, i vinga rajar sang, la sang que anunciava el naixement d’una nova crosta. Així tot l’estiu. Així tota la vida. Era la crosta perpètua. O les crostes perpètues. Vaig haver d’aprendre a conviure-hi, i a guarir-me amb mercromina o amb violeta genciana, que feia més patxoca perquè era de color lila.

Però mai no se’m va acudir de queixar-me. Ni de donar-ne la culpa als sotracs del camí o a la pujada. Jo era el responsable de les meves crostes. Aquella bici m'anava gran. Tampoc no se’m va ocórrer de batejar-les amb un nom, o d'adjectivar-les. Això em semblava cosa de nenes, més aviat. De crostes, en vaig arribar a tenir moltes i diverses. No hauria estat rigorós, ni just, de considerar-les totes iguals i homogènies. No eren les crostes del dilluns o del dimarts, o les xiques o les grosses, o la de pus, o la seca, o la que era a punt de saltar, o la vermella o la violàcia. El problema era l'existència mateixa de la crosta, de les crostes. Les que jo em feia, perquè volia controlar una màquina que no podia dominar.

El problema era i és la crosta, les crostes, cadascuna amb la seva idiosincràsia, i el seu aspecte, més sec o més purulent. El problema és que hi ha crosta, una crosta tan grossa, i de tants colors, producte d’accidents tan diversos, que ja ens envolta, ens empresona, ens ofega, i anem pel carrer essent crosta pura, com un condom inflat, embolicat per regal, com una monja enclaustrada. Som com petits insectes closos en el claustre de la crosta, secreció seca de sang i pus que put, i que, a hores d’ara, més que crosta, ja ha esdevingut closca. I més enllà de la crosta, que esdevé closca (cosa que, a ulls clucs, es veu més clara) hi ha el lupus, i després ja només hi ha la mort i la putrefacció. La del periodisme, vull dir. No la del ciclisme.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet