40 anys de tot allò, 30 d’això

El 10 de juny de 1975 es va inaugurar la Fundació Joan Miró de Barcelona, a Montjuïc, la muntanya més complicada de la ciutat. Fins feia quatre dies encara hi havia xaboles. Hi vivia el record d’afusellaments de republicans al museu militar i, també, dels camps d’internament dels migrants que arribaven a la ciutat com podien des de terres ibèriques. Si en uns dies ningú els reclamava, familiars o amics, els tornaven cap a casa. Montjuïc era també un parc d’atraccions menut i estimat per les famílies populars barcelonines, la muntanya del circuit de motos, i el lloc feréstec de les nits de sexe clandestí, homosexual i hetero, foguerades de desig. Uns mesos després, el 20 de novembre moria Franco. Just aquell dia, la Fundació havia reunit els periodistes al migdia per presentar l’exposició “Art Tàntric. La col·lecció del Museu de Nova Delhi” i va ser aleshores quan el director, l’admirable Francesc Vicens, demanat per si la mort del dictador que s’acabava de conèixer, alteraria l’agenda del dia de la Fundació, va dir allò de: “Això no ens afecta”.    

Això no ens afecta. Sensacional Vicens. Significava que el lligam intern de la Miró era amb la tradició republicana i amb cap altra. No es posaria de dol, per la mort del dictador. L’arquitecte Sert, referent republicà, vetat pel règim fins al punt de no poder signar el projecte arquitectònic, s’havia negat a adaptar cap dels vells palaus del carrer de Montcada, al costat del Museu Picasso, perquè justament es tractava de fer un centre d’art nou de trinca. Aquest era l’altre lligam de la Miró, la connexió desimbolta amb el present. Un lloc de cultura que anés en la direcció que s’estava establint a Europa, la promoció de l’art jove i, sobretot, l’atenció a les expectatives culturals d’un públic minoritari però actiu i més i més plural. Una perspectiva --ara ja gairebé no ho recordem-- força diferent a la que establiria el Centre Pompidou de París dos anys després de la Miró barcelonina, el 1977, donant començament al negoci dels museus com a epicentres del turisme cultural i del nou mercat de l’art.    

O sigui que la Miró havia obert les portes al juny, amb la meravellosa font de mercuri d’Alexander Calder en la col·lecció permanent que venia directa del Pavelló republicà de l’Exposició Internacional de 1937 a París. El Guernica picassià trigaria encara anys a deixar l’exili i travessar les fronteres fins a Madrid, però a la Miró, que es declarava filla directa de la Catalunya republicana, l’aigua i el mercuri calderians rajaven dolçament. I Joan Miró somreia, feliç i juganer, prop del segell de correus que va pintar per a la República i d’altres obres seves d’aquells anys i de les que va fer després.   

Això no ens afecta. L’art tàntric es va fer amo de les sales de la Miró aquell 20 de novembre. També s’havia obert l’Espai 10, destinat a l’art dels joves. Per a Miró, la fundació no havia d’aixoplugar la seva obra de manera preferent, sinó ser el que diu el subtítol: Centre d’Estudis d’Art Contemporani. D’aquí l’Espai 10, que ara s’anomena Espai 13. En aquell primer Espai 10 es mostraria una acció de Jordi Benito: una parella copulant a la sala mentre per unes pantalles mor un toro bravo. Una de les obres que escenificaven el moment precís d’aquesta història anomenada Franquisme.   

I 30 anys, també, es compleixen aquests dies, de l’adhesió espanyola al tractat de la Unió Europea. Això no ens afecta?

Oh, el Balneari Europa. No pas perquè no hi hagi passat ni hi passi res ni ens hi morim d’avorriment, no, i ara. Que n’han passat de coses, a Europa, en aquestes tres dècades. Els seus dirigents miren ara de treure’s de sobre la pilota calenta de Grècia, ves per on, la historiada Grècia havia de ser (a la Història li agraden els simbolismes melodramàtics). Mentre, els dirigents grecs proven com sigui de guanyar temps per veure si els altres europeus, la gent, no els seus dirigents, prenen més consciència de què ens hi estem jugant, ara, a la Unió.    

Una Europa que no pensa acarar les riuades de refugiats polítics i socials que, ja, superen les xifres de refugiats de la II Guerra Mundial. Oh, Europa.

Per les pantalles apareixen com qui no vol la cosa, com si no fossin les més significatives del moment, les imatges del Balneari Europa: guerra hotelera pels pisos turístics a Barcelona, batalla campal a París entre taxistes, el pastís del turisme i de la civilització (?) de l’oci, que ja som a l’estiu, els pagesos que cullen una fruita que al Balneari Europa no interessa...

Què en dirà, el balneari, d’una Catalunya indepe?
Potser fora el moment de parlar-ne de debò, que entre tanta llista electoral per fer i desfer, ningú no parla als electors de com es faria.

I això sí que ens afecta.

merce.ibarz@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

'Això no ens afecta', va dir Francesc Vicens, director de la Fundació Miró, inaugurada aquell any, en saber la mort de Franco.