La nit de la caiguda del règim

El futur batlle de València, Joan Ribó, havia sortit a passejar tot sol, o era a casa, prudent i pensatiu, quan els resultats començaven a indicar allò que ja era inevitable a la seu de Compromís: que seria el nou batlle i que Rita Barberà se n'anava --com se sentiria minuts més tard a cada cantonada-- 'a fer la mà'. Mònica Oltra es feia petons (a la boca) amb Enric Morera. Era el preludi d'alguna cosa grossa. M'hi acosto un segon i em diu, parafrasejant Estellés: 'Canviarà tot! No podíem més i ara ho podem tot!' Algú l'estira per abraçar-s'hi. I veig com plora d'emoció. 

Giuseppe Grezzi es fa petons amb tothom i assenyala orgullós la imatge de Rita Barberà amb el lema 'Game Over' que porta imprès a la samarreta. Ribó reapareix pels volts de la mitjanit, per admetre des del faristol de la plaça del Pilar que seria batlle, poca broma, i que s'havia acabat el règim. Patapam. La Mònica agafa el micro: 'Bona nit, València lliure! Hui hem demostrat que el nostre poble està dempeus!' València embogeix i si alguna televisió hagués llogat un helicòpter per enregistrar imatges aèries s'hauria vist com rues i columnes de valencians es dirigien des de diversos punts de la ciutat cap a la plaça de l'Ajuntament, carregats amb banderes i petards.

Davant la casa de la ciutat, dues dones s'obren pas entre la multitud, molt a prop meu. Porten una pancarta de cartó. La desena d'agents de la guàrdia urbana que els barren el pas es miren entre ells durant uns segons. Respiren i, submisament, s'aparten, obrint pas. No poden fer res més. Les dues dones es planten davant la porta de l'ajuntament i alcen la pancarta amb la parsimònia i contundència dels capitans d'un equip de futbol amb la copa acabada de conquerir. 'Esta porta demà estarà oberta'. La plaça de l'Ajuntament esclata. Tremola i explota. Traques, petards i pirotècnia de tota mena ressonen allà mateix i a tota la ciutat, mentre una altra dona alça una altra pancarta cridant 'València alliberada! Senyor pirotècnic, que comence la llibertat!'. De pancartes, i de bones, moltes, moltíssimes. Una altra d'antològica: 'Som del sud i avui hem despertat!'

Trepitjades, cops, salts, brindis de gintònics preparats allà mateix amb gots de plàstic que es vessen sobre samarretes suades, abraçades indiscriminades, cotxes que passen tocant el clàxon sense parar, individus ballant de manera descompassada en grup i en solitari entre més traques i detonacions… Algú xoca amb mi i, per un moment, pateixo per la càmera. Però no: tot són somriures, mirades de complicitat, plors d'alegria i de ràbia, de joia desfermada. Al·lucino i em costa de creure allò que veig. Miro d'entendre-ho: és la joia de la caiguda d'un règim que semblava etern, d'una erupció volcànica tan pacient com fulminant i desitjada. Una joia que havia passat dècades, o vides senceres, engabiada, resistint. Se senten crits com: 'Encara no m'ho crec, és increïble!', 'Açò és la bomba' o, senzillament, 'Ara sí, visca el País Valencià!'

Per sorpresa, un tractor vingut de no se sap on apareix a la plaça, amb un remolc equipat amb desenes de watts i dos disc-jòqueis. Les furgonetes de la policia no s'immuten. En un tres i no res esclata una 'rave' a la plaça de l'Ajuntament de València. Sí, una 'rave'. I sí, a la plaça de l'Ajuntament de València. Una 'rave' amb tots els ets i uts, i amb senyeres i estelades. La Clara, ballant des de dalt del remolc del tractor, m'explica emocionada que qui més qui menys sabia que aquesta festa, la de la caiguda del règim, arribaria tard o d'hora. Diu que no podia ser de cap més manera, perquè allò que vivia el País Valencià no podia ser normal. Però afegeix, una mica múrria, que si una cosa no s'esperaven era que seria també la seva festa, la de Compromís, la d'un poble valencià massa temps silenciat. Efectivament, a part les senyeres i les estelades, la bandera més popular era la dels somriures taronja. N'hi vaig comptar una del PSOE i un parell de Podem, a més d'algunes banderes republicanes.

Cap a les 2.40 entro a l'hostal Venècia, a la mateixa plaça, per posar-me a editar aquest vídeo. Mentre endollo tots els trastos per posar-m'hi obro la finestra del balcó. Quina pena, no es pot captar cap imatge bona des de la meva habitació. Però ressonen encara, de fons, els tambors i la dolçaina de Miquel Gironès dalt el tractor, a uns tres-cents metres. I coets, més coets, i de més lluny. Quan acabo la feina surto a esmorzar. Ja és de dia i els serveis de neteja escombren la plaça. Fa un dia esplèndid. Al bar obert més proper demano una orxata i alguna cosa sense gluten: truita. Encara no hi ha els diaris del dia per a comprovar si tot plegat ha passat realment… La cambrera em veu la cara, segurament desfeta, i em demana, somrient, si és que he dormit gaire. 'No gens, encara no.' Accentua el somriure, confiada, i em diu: 'Jo tampoc, era a casa tirant coets!' I riu mentre torna a la barra com una papallona.

Mentre em prenia la primera orxata de la temporada provava de rumiar, mig atordit, en tot allò que havia viscut les últimes hores. Ara, amb la plaça buida, costava de creure i d'imaginar. Encara espetegaven coets. Aquests, potser a quilòmetres de distància. Em frego la cara, pago i ella em diu: 'Va, anima't, que tot açò haurà valgut la pena! Que tingues un molt bon dia!'

No recordo si em va picar l'ullet o no. O si ho vaig somniar hores després a l'Euromed. 

roger.cassany@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Si alguna televisió hagués llogat un helicòpter per enregistrar imatges aèries s'hauria vist com rues i columnes de valencians es dirigien des de diversos punts de la ciutat cap a la plaça de l'Ajuntament, carregats amb banderes i petards.