El barcelonista encaixista

Heus aquí unes piulades entre un periodista esportiu d'Onda Cero (P) i una advocada de Madrid (A), traduïdes de l'idioma 'común':

P: Tota la premsa italiana i mundial felicita el Barcelona. Part de la premsa espanyola n'obvia l'èxit. Poc més a dir.

A: Potser a Espanya no ens n'hem assabentat perquè el Twitter del club és en català i anglès i res en castellà.

P: Et presento @FCBarcelona_es, el seu Twitter més veterà. Potser no ho havies buscat bé.

A: Gràcies perquè efectivament no ho havia buscat bé i estava prejutjant. Demano disculpes.

El barcelonista federalista, o encaixista, somriuria. Ho veieu, victimistes, com parlant la gent s'entén? Diàleg, diàleg i diàleg, és el que nosaltres diem. Aquest intercanvi de piulades, que és públic a Twitter, li agradaria perquè resumeix el somni de l'encaix. En principi és una conversa amb final feliç: s'aclareix un malentès, es reconeixen uns prejudicis, s'esmena l'equívoc i s'emeten unes disculpes. El cas, m'imagino, és que allà on un encaixista hi veu un txic-txac-curat, l''indepe' encara hi veu el problema de fons que persisteix: que el català és un obstacle insalvable per a Espanya (als estrangers, ja els serveixen l'anglès), és aïllament, és exclusió, és política, és nacionalisme, i buf, sort que el Barça també té Twitter en castellà. Aquí s'acaba el 'problema' per a l'encaixista: el castellà sempre serveix per a fer-se perdonar.

El barcelonista encaixista insisteix que el Barça no és política, ni en fa, ni n'ha de fer. I perquè això sigui així i pugui ser del Barça amb tranquil·litat ha de fer l'exercici de menystenir i/o ignorar la història del club, és a dir, tot allò que ha representat des del seu naixement i allò que representa ara. Anar a buscar a les hemeroteques que Primo de Rivera ja havia tancat el camp de les Corts per una xiulada a la Marxa Reial, remoure el passat amb anècdotes com l'afusellament del president del club per tropes franquistes, o explicar que el Barça sempre ha sigut la veu del catalanisme quan li han tapat la boca, són dèries dels pesats 'indepes' que sempre ho barregen tot. Quina mania, sempre, a relacionar coses. El 2015, el barcelonista encaixista troba la comoditat, de nou, en l'ocultació: què li importa, a un penyista de Càceres o del Japó què va passar al club el 1936? Aigua passada és aigua passada, i futbol és futbol.

Però la història és tossuda i el 2015 passa que al minut 17.14 uns secessionistes aïllats canten In-inde-indenoséquè, i els altaveus espanyolistes abaixen el volum i fan plans curts per esborrar les estelades, i després, aiii, resulta que al YouTube tothom ho pot veure i sentir. També passa que uns mal educats xiulen l'himne i el rei d'Espanya, i els realitzadors reben ordres d'apujar l'àudio del 'txunda-txunda' i després, vaaaja, els mitjans lliures difonen la xiulada original. I a l'era d'internet, com se sap tot això se sap que un català de la NBA demana menys multes i més perquès de la xiulada, i per aquest motiu li desitgen la mort; i que un campió d'Europa planta al mig de l'estadi de Berlín una bandera catalana, i que per això li fotrien una bomba, i que un davanter canari parla en català als afeccionats i no l'afusellarien perquè és espanyol, però 'ay, mi niño, qué decepción'. I el barcelonista encaixista, que si pogués estiraria els braços llarg i fort per tapar fins a l'última catalanitat de la grada —si us plau, no barregeu, siguem iguals, encaixem—, li falten mans al cap, i als ulls, i a les orelles, per evitar que li caiguin a sobre —sí, a sobre seu també— l'odi i la ràbia que per tots els mitjans vol ignorar: Puta Barça-Puta Catalunya, canta l'adversari, que també té la mania de barrejar.

Aquests dies que el Barça tornava a fer història, he pensat si el barcelonista encaixista s'hi hauria fixat, en aquests detalls. Deixant de banda la xenofòbia, que per a ell sempre seran milions de casos aïllats: quan volia recrear-se en el gol del Messi, per exemple; quan volia sentir entusiasme pel seu equip aixecant una copa, i l'altra, i l'altra; quan volia seguir les celebracions i havia de recórrer a mitjans 'autonòmics' perquè els 'nacionals', ai coi, s'havien quedat encallats en la xiulada. Amb tant de mareig, no és agosarat de pensar que algun encaixista també hagi acabat barrejant coses: 'Aquesta Espanya que m'ha desconnectat el Barça... ves que no m'hagi desconnectat més que això.'

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El barcelonista encaixista insisteix que el Barça no és política, ni en fa, ni n'ha de fer.