Opinió

 

<38/88>

Marta Rojals

18.03.2013

Una altra de superherois

Tot comença amb un advocat caparrut de Martorell que denuncia que el contracte hipotecari del seu client, desnonat pel banc, té clàusules que s’aprofiten de la indefensió legal del consumidor perquè sempre guanyi la banca. I resulta que aquesta denúncia esdevé la primera peça del dòmino judicial que ha acabat amb la sentència europea que diu que la llei de desnonaments espanyola és abusiva i il·legal. Sort que ens ho han vingut a dir de fora; si no aquí no hauríem notat res.


Els qui manen sobre els diners són gent que mai no fiquen el nas en la vida dels altres, perquè és de mala educació. Sí que s’han trobat que algú queia per la finestra just el dia que el feien fora de casa, però bé podia ser que hagués relliscat netejant els vidres. Sí que se sentia no sé què d’una plataforma de no se què de la hipoteca, però qui deia que no era un club de propietaris que es reunien per jugar al bridge. Sí que es parlava de fills que els agafava la dèria de tornar a viure amb els pares i els avis, però qui són ells, els qui manen sobre els diners, per ficar-se en la vida de la gent? 


Però nosaltres, que sí que ens fiquem en la vida de la gent, volem tornar al començament per explicar una xafarderia: es veu que l’advocat que ha portat el cas és fill d’un amic del desnonat. Que ho ha fet sense cobrar ni un euro, treballant més hores que un rellotge i pagant totes les despeses de la seua butxaca, inclosa una vista a Luxemburg. I que tot plegat l’ha deixat a la ruïna econòmica, però ell explica que, en canvi, s’ha fet ric en sentiments. Una imprudència per la seua part, ja que si el Gobierno d’Espanya s’apunta la idea, és capaç de gravar els sentiments amb un IVA del 21%.


Vist això, qualsevol persona mínimament informada pensaria: homeee, no podia haver demanat encara que fos unes dietes modestetes, uns bitllets en turista, un hostalet amb bany comunitari, no ho sé, aquestes coses que deu demanar l’advocat de l’Urdangarin, que el seu client també deu dos trimestres d’hipoteca i encara pot anar de restaurants. I aleshores reflexiones i entens que és evidentíssim que no: que si el client és un desgraciat que han fotut fora de casa, com vols que pugui pagar ni una hora d’honoraris per fer-se defensar davant l’exèrcit d’advocats del banc? És que també, quines coses de pensar.


Fins ara, el joc de forces clàssic se sostenia pel desequilibri pressupostari: jo tinc diners, tu no, jo guanyo. Però amb casos com aquests emergeix un altre fet desequilibrador: jo tinc sentiments, tu no, jo guanyo. Això, als comerciants de diners, els desconcerta: el meu advocat no té honoraris: té principis. Una tàctica que, de tan senzilla, ha agafat tothom a contrapeu. Però l’efecte sorpresa no pot sorprendre per sempre. La clau de tot plegat és estar alerta que no s’hi acabin acostumant. 

Editorial