Opinió

 

<38/88>

Marta Rojals

25.02.2013

Però això què és?

Al debat de política general, el poble arrossegat vam poder gaudir del meravellós espectacle del circ: diputats de la majoria absoluta escarnint el cap de l’oposició, el president del congrés fument-se de l’orador, ovacions a les mentides i cops als bancs per les veritats, esbroncades que interrompen el contrari i bancades que s’hi tornen amb sonors escarafalls. Molt bonic tot. Molt bonic.


A la ràdio, un corresponsal explicava que sort que a la sala de premsa hi tenien una pantalla i micròfons, perquè dins l’hemicicle hi havia un xivarri que pràcticament feia impossible de sentir l’orador. Bé, no res de nou en un debat de política general de l’estat espanyol: una graderia de ‘hooligans’ en un Madrid-Atlético de Madrid, cadascú animant els seus, cridant per desconcentrar els rivals, i a esperar que sigui l’hora per baixar al bar. S’ha de tenir molt poca vergonya per ni tan sols dissimular el dia que retransmeten com treballes per la televisió.


Però el pacient catalanet que superi els ‘rounds’ PP-PSOE veurà que després de la tempesta ve la calma. El corresponsal del paràgraf anterior piulava en directe des de la tribuna de premsa: ‘Intervenció de Duran i Lleida: hemicicle al 60%; 14 diputats parlant per telèfon i 35 mirant mòbils/ipads’. Més endavant, quan s’explicava l’Alfred Bosch --‘Señor Boig’, com l’anomena Rajoy--, aquelles magnes parets ja feien eco, com sempre que toca sentir la veu dels partits amb menor representació. I torno a citar Rajoy: ‘¡Toma democracia!’.


Doncs així és el parlament amb què ens volen seduir als qui ens vam inventar el primer parlament d’Europa. El seu ‘toma democracia’ és això: crits i soroll, un menysteniment galopant cap als nostres representants i un bar del congrés cada vegada més ple. Ni tan sols el Duran, que és la nineta dels seus ulls, en va treure més de tres frases sobre les necessitats de Catalunya. Malaguanyades dietes, malaguanyat Palace i malaguanyat de tot.


Però aquesta vegada la humiliació va començar molt abans que parlés Duran, i moltíssim abans que ho fes Bosch. El congrés era ben ple quan el ‘presidente’ ens va refregar en estèreo i ‘dolby surround’ el següent deliri del seu partit: ‘Hem demostrat que ens mereixem confiança, que som de fiar, que la nostra paraula val com un contracte, que paguem els nostres deutes i complim els nostres compromisos. Aquest és el millor resum de tot el que hem assolit en un any.’


Mira, miraaa. És que som idiotes o què? És que no ens queda un bri de dignitat? Què se’ns hi ha perdut, en aquesta dimensió paral·lela? Fins quan haurem d’assistir a l’espectacle de la indiferència i la mentida remunerades amb els nostres impostos? Després de tot el que hem dit fins aquí podria semblar paradoxal, però allò que havien d’haver fet els nostres representants, per respecte al poble que representen, era aixecar-se immediatament i fotre el camp al bar.

Editorial