Catalans a l'Alcàrria

S’ha mort, a 98 anys, Joaquim Soms, soldat de la 33a divisió del IV cos de l’exèrcit republicà a Guadalajara, i gran compositor de sardanes. Ens ha deixat l’autor de l’esplèndida ‘Catalans a l’Alcàrria’ (1937), l’única sardana que he ballat a la meva vida, ja fa molts anys. Bé, ballar és molt dir. Ho intentava amb més passió que no pas traça, sempre a altes hores de la matinada, al bar musical de l’amic Frank Dubé. Aquella sardana era com un himne nostàlgic i guerrer, tendre i definitiu. Sobretot a aquelles hores i amb aquella alegria. Els franquistes havien estat els primers d’adonar-se’n. Acabada la guerra, el mestre Soms es va passar més d’un any a la presó per haver compost un ‘himne separatista’.

El record d’aquesta sardana em porta als anys vuitanta i noranta. El vent bufava a favor. Ningú no ens podia aturar. Les nits eren bestials, exuberants. Com si a trenc d’alba s’hagués d’acabar el món. Encara hi havia tota aquella energia que, amb els anys, l’ona expansiva del 92 acabà dinamitant. En Frank, músic polifacètic i el millor amfitrió de noctàmbuls de tots els temps, ens acollia amb generositat i, sovint, també, amb grans dosis de paciència. Anarquistes, independentistes, músics, gitanos de Gràcia, bingueres i taxistes, convivien allà, en perfecta harmonia, entre copes, cançons, amors i discussions interminables. De tant en tant, entre aquella il·lustre clientela nocturna, crec recordar que hi apareixien éssers d’unes altres galàxies, com Ladislao Kubala o Heribert Barrera.

Una nit vaig portar-hi el poeta José Agustín Goytisolo, Creu de Sant Jordi, un cavaller ‘del bàndol dels rebels i les seves ombres’. Va xalar-hi tant, que vam acabar de dia, fent un esmorzar de mandonguilles al bar del mercat de Sant Gervasi. Jo l’havia entrevistat unes quantes vegades. Aquell dia era per al Temps. Era sincer i valent en les opinions, i tan generós en la conversa que mai no trobava el moment d’acabar. Aquella nit vaig aprendre molt. En va deixar anar moltes, de bones. ‘Si em volen dir anarquista, que m’ho diguin, més aviat és un elogi, per mi.’ O ‘el franquisme és una mentalitat que s’infiltra fins i tot en la ment dels enemics’. 

En plena dictadura, Goytisolo havia traduït ‘La pell de brau’, d’Espriu, al castellà, per a una edició que incloïa totes dues versions. Es va haver de publicar a Ruedo Ibérico, a París. El censor, Sebastià Sánchez Juan, li va dir: ‘Això no es pot publicar, perquè en castellà s’entén tot.’ És una frase, deia, ‘que portaré clavada tota la vida’. Tot i que apreciava molt Espriu, defensava, apassionadament, que Vinyoli era millor. Es queixava que els puristes de dretes ‘del català de flors, violes i romaní’ no havien valorat prou Vinyoli, ni Estellés, ni Carner, ni Ferrater. ‘Com vols que els agradi un poeta que escrivia magníficament, fins i tot quan cardava, i que, a més a més, es va suïcidar?’ 

Aquella nit, Goytisolo també es va emocionar amb ‘Catalans a l’Alcàrria’. Al final, va explicar-nos el trauma que havia estat per a ell i els seus germans la mort de la seva mare al bombardeig del Coliseum, el març del 1938. Quan va acabar el relat, en Frank va explicar que aquella explosió havia estat tan terrible perquè una de les bombes havia caigut, malauradament, sobre un camió de l’exèrcit republicà carregat de trilita, que circulava per la Gran Via. ‘És segur. El xofer del camió era el meu oncle.’ Es va fer un silenci tan brutal i amarg que, quan hi penso, encara el sento.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet