Opinió

 

<35/88>

Pere Cardús

31.07.2013

Duran, Herrera i Navarro, un front pel permís per a decidir

L'informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional sobre la consulta d'independència ha estat, d'alguna manera, la prova del nou del procés sobiranista. Fins ara, cadascú mirava d'imposar les seves teories sobre què calia fer i ningú no gosava explicitar cap posició sobre el pla B. En aquest país la política permet moltes coses que en uns altres indrets farien de mal sostenir. Per exemple, en vista d'un objectiu de país tan gros com aquest que es pretén, no és normal que hi hagi partits polítics –que en principi volen fer-se càrrec de la 'res pública'– que no tinguin cap posició definida i clara sobre la fórmula de futur que proposen per a Catalunya. Com hem dit en articles anteriors, a mesura que ens acostem a la decisió, tothom es trobarà obligat a abandonar la indefinició i haurà de prendre partit. Però, vegem què ha passat ara que s'ha escrit en un document quins són tots els possibles camins perquè el poble català –la part que viu al Principat– pugui decidir si vol ser lliure o morir.

Com era lògic, veient que la consulta pactada amb Espanya és una quimera, l'informe del CATN assenyala les eleccions plebiscitàries i la declaració unilateral com a alternatives raonables, democràtiques i legitimades per la comunitat internacional. I aquesta concreció ha fet saltar les alarmes d'alguns dels partits que teòricament són favorables al dret de decidir. 'Parlar de declaració unilateral afavoreix els contraris a la consulta', 'les eleccions plebiscitàries són una trampa', 'la declaració unilateral no és democràtica'... són algunes de les exclamacions que he sentit o llegit en les reaccions d'alguns polítics després de la presentació de l'informe i, probablement, abans d'haver-lo llegit i tot.

Naturalment, tots el preferiríem, un referèndum d'independència pactat amb l'estat espanyol i vinculant jurídicament. Però res no apunta a aquesta possibilitat. Ben altrament, ens han dit i redit que això no passarà de cap de les maneres. Per tant, encallar-se a presentar aquesta possibilitat com l'única d'autodeterminar-se és acceptar l'statu quo. Dir que la consulta ha de ser pactada amb el govern espanyol com a condició per a donar-hi suport és regalar tot el poder i la victòria segura a l'adversari. Quin interès poden tenir Navarro (PSC), Duran (UDC) i Herrera (ICV) a posar tota la carn a la graella del pacte? El d'alguns, me'l puc imaginar fàcilment; el de l'altre em costa d'entendre. Potser a Iniciativa saben que la decisió els abocarà a abandonar la indefinició i s'estimen més que quedi ajornada per sistema. Aquesta insistència que tenen a portar la petició al congrés espanyol –on ja sabem quines faves comptades hi ha–, a què es deu?

Perquè si la cosa, en comptes de ser la independència de Catalunya, fos una consulta sobre el retorn del deute públic o les retallades –com han suggerit en algun moment–, Joan Herrera també defensaria que no es prengués cap decisió sense el consentiment de l'estat espanyol? Vull dir, si hi hagués una majoria parlamentària a favor de no retornar el deute, no prendrien la decisió unilateralment, en cas que no s'hagués pogut fer una consulta popular? Les eleccions no servirien, per a avalar una decisió d'aquesta dimensió? O és tan sols la independència de Catalunya que hem de deixar en mans del govern espanyol, que mai no la voldrà?

Tot això em fa pensar que les paraules i la nostra interpretació de les paraules, com passa sovint, han permès un equívoc que ens impedeix de veure la situació de manera diàfana. També han permès a alguns d'amagar-se sota un paraigua que potser no acabaven de veure clar que fos el seu. Hem substituït el concepte de dret d'autodeterminació per 'dret de decidir'. En certa manera, sempre m'ha semblat més entenedor i menys tècnic. Però també més fàcilment manipulable i més elàstic. Veient la reacció d'alguns dirigents a la incontestable lògica de l'informe del CATN, m'adono que en realitat n'hi ha que reivindiquen el 'permís per a decidir' i no pas el 'dret' de fer-ho. Si tenim el dret de decidir, no podem oferir al govern espanyol el dret d'impedir-lo. Catalunya té dret d'autodeterminar-se; el poble ha reclamat amb una majoria incontestable d'exercir aquest dret; el deure dels polítics és defensar-lo i fer-lo possible. Sense excuses ni terceres vies.

Editorial