En defensa d’uns drets irrenunciables

Em preocupa veure que avui ja tolerem allò que era intolerable l'any passat. Com més va, més l'ambient s'enrareix. Molts salven el prestigi en la intimitat, però callen en públic. Callen, callen, callen... i molt. Tenen por. O prudència. La seva germaneta democristiana. Especialment, els autoanomenats intel·lectuals. Allò que es compra i es ven a base de subvencions i despatxets. Després de parlar molt en la intimitat, d'invocar perplexos els sants principis democràtics, tothom ha fet un cop d'ull a la web de la policia i, després, ha callat. Aquella solidaritat que els caracteritza... Hi ha una actitud reverencial envers el poder, gairebé calcada del franquisme, però amb el 'rimmel' una mica escorregut, els cabells despentinats, sense corbateta, ni llotja al Liceu. O sí? No hi ha res pitjor que els polls ressuscitats amb l'impuls del totxo. Del totxo immobiliari, sí, però també cultural, social, mediàtic, polític.

Puig, si sabessis què diuen de tu en la intimitat! Ai, el dia que puguis posar micros a tothom! Quantes subvencions que estalviaríeu! I és que, en la intimitat, tots som uns altres. Tu, en la intimitat, hisses l'estelada, com aquell que deia que parlava català. Però, quan vénen els amos de debò a fer una costellada al tros, demanes ajut a les forces de seguretat espanyoles. No en dèieu forces d'ocupació? Quan ve de passeig el senyor, tots sou del mateix color. De gos com fuig. Puix que fuig cua entre cames, deixeu-lo que bordi, que deien els antics. Tant de bo! Poc que ho veuré pas, jo. Ara com ara, planta cara. Poc que fuig.

Però, finalment, hi ha hagut una acció. Judicial. L'Associació Catalana per la Defensa del Drets Humans ha interposat un recurs per la vulneració dels drets fonamentals de la persona contra la pàgina web de col·laboració ciutadana publicada pel Departament d'Interior i exigeix que sigui retirada. La web, al·lega, vulnera els drets fonamentals susceptibles d'empara judicial, com el dret de l'honor, de la presumpció d'innocència, de la intimitat i de la pròpia imatge. Han estat molts els juristes, diuen, que s'han mostrat contundents a dir que la pàgina web conculca els drets fonamentals de les persones i que han manifestat dubtes sobre la constitucionalitat de la iniciativa policíaca. El Departament d'Interior, afirmen, lluny d'escoltar aquestes crítiques, ja ha anunciat que tenia la intenció d'afegir més fotografies de més gent a la web .

Alhora, afegeixo, paradoxalment, l'accés als arxius històrics és vetat per lleis que protegeixen la intimitat de funcionaris d'una dictadura en l'exercici de la funció pròpia. Policies i militars, per exemple. I també, si volen, ells, o el sàtrapa més gran de la Terra, pot negar la cessió de drets d'imatge a una televisió i censurar, doncs, l'emissió d'una entrevista comprometedora. Hi ha intimitats amb majúscules i intimitats amb minúscules.

És un indici de salut cívica que hom actuï per via judicial contra el poder quan amenaça els drets més bàsics. Hi ha unes regles del joc. Els qui governen les han de garantir i, sobretot, respectar. O potser es creuen que els vots dels seus acòlits els donen dret a tot? La cosa incomprensible és el silenci. L'acceptació submisa. Cal defensar-se dels abusos del poder. Cal emparar-se, també, en la llei, en defensa de les llibertats mínimes. Malauradament, el silenci de tants, que miren cap a una altra banda quan els principis democràtics i socials s'ataquen des dels poder, fa pensar que són diversos els estaments socials, mediàtics, intel·lectuals i polítics, que s'han cregut que salvaran la pell trepitjant-nos a tots.

Però això que passa, traumàtic o no, pot ser molt útil, a la llarga, per a posar-ho tot en evidència. Per a conèixer els límits de la nostra dignitat. Si en tenim, és la mateixa que tenen els nois i noies fotografiats per la policia i publicats a la web de la Generalitat. Una dignitat, i una intimitat, irrenunciables. Com l'aire que respirem.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La cosa incomprensible és el silenci. L'acceptació submisa. Cal defensar-se dels abusos del poder. Cal emparar-se, també, en la llei, en defensa de les llibertats mínimes.