Opinió

 

<35/88>

Xavier Montanyà

12.01.2011

Reivindicació de Salvat-Papasseit

L’exposició 'Salvat-Papasseit, poetavanguardistacatalà', a l’Arts Santa Mònica, incita a reflexionar sobre una qüestió clau de la cultura catalana, oimés tenint en compte el moment que vivim. Per què una figura com ell, que en el seu temps ja va ser internacional, ha estat, en part, infravalorada i mantinguda fora del cànon més oficial i estàndard de la literatura catalana? Sí, ja sé que Joan Fuster, Joaquim Molas i J.V. Foix l’havien defensat, sí... Però encara no ha entrat com es mereix a l’acadèmia, com deia Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, el dia de la inauguració de l’exposició. Per què arriba fins avui aquesta actitud de les elits que escriuen la història de Catalunya? Sí, ja sé que em diran que exagero, que tothom sap qui és, que la nova cançó el va musicar... I és cert, però això és l’excusa. No tothom sap qui és. Sabem el clixé que se n’ha fabricat: idealista, romàntic, avantguardista i eixelebrat, potser, pels deliris de la febre tuberculosa. Aquest és el clixé al qual han contribuït, també, moltes musiquetes ensucrades.

Jo em quedo amb el Salvat-Papasseit de l’Ovidi Montllor. L’únic que em sona autèntic. Tan verídic i sincer com l'Ovidi mateix. La resta són cosetes per a tietes. Res més lluny de l’esperit del poeta revolucionari, que, finalment, podem conèixer al llibre 'Joan Salvat-Papasseit. 1894-1924', de Ferran Aisa i Mei Vidal, com explicaré més endavant.

Per què hi ha mandarins de la cultura catalana que l’han marginat i valorat, només, parcialment? Per què s’ha ignorat que, a més d’un gran avantguardista, tenia unes relacions i un pes a fora, que ja aleshores era superior al que tenia a Catalunya? Per què s’ha passat de puntetes sobre el seu pensament social i polític, d’arrel profundament catalana i socialment revolucionari? Fàcil. Ha estat la pràctica habitual. Salvat-Papasseit és l’expressió d’una part important de la societat catalana que alguns han volgut esborrar dels llibres d’història. La seva actitud social rebel i conseqüent, en sintonia amb la d’una part del poble català, s’ha exclòs del relat més habitual i canònic. No interessa. És la mateixa estratègia que, en l'exposició del Museu d’Història de Catalunya, redueix la importància de les lluites socials del primer terç del segle XX i la força anarcosindicalista a quatre pinzellades mínimes, inevitables. La mateixa que redueix a la Colometa la brutal Rodoreda.

La Catalunya actual, i la seva història, inclosa la literària, és la que han escrit els senyorets i els 'senyoritus', fossin catòlics o marxistes (avui, ex-), aquest magma de benavinguts i subvencionats que comença a confluir, avui, units pels déus i els vots, en els primers batecs del nadó sociovergent.

Juan Goytisolo sosté que, a l’estat espanyol, encara hi ha pendent la transició cultural. A Catalunya, també. Pendent o ja perduda?

Llegiu 'Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924' de Ferran Aisa i Mei Vidal, publicat recentment per Editorial Base. És fonamental per a conèixer a fons la personalitat polièdrica i prolífica del poeta –autodidacte, rebel i avantguardista– i necessari per a comprendre aquella societat catalana de què venim. Entre la nova documentació trobada i rescatada pels autors hi ha correspondència inèdita amb Joan Puig Pujol, director de Sabadell Federal, clau per a aprofundir el seu pensament radical social i catalanista; o amb l’escriptor ultraista Guillermo de Torre, que revela la seva intensa relació amb l’avantguarda madrilenya. I poemes, fins ara desconeguts, com “Ja era hora...”, publicat a “L’Estat Català” (1923), que a la Catalunya d’avui sona absolutament actual:

'Ja és hora que la Pàtria que nostre cor adora

camini tota sola vers l’ideal que arbora
els nostres cors i penses de santa llibertat;

no pidolem lleis noves, ni demanem clemència,

volem per Catalunya aquella independència

que’ls enemics s’humillin sota el penó barrat.'

Editorial