Carta als meus cosins sobre una victòria a frec de dits

Bé, cosins, potser ha arribat l'hora que us digui que us admiro. I no parlo de cosins de manera genèrica i metafòrica --talment els francesos, per exemple, parlen dels quebequesos com dels 'cosins d'Amèrica'--, sinó de vosaltres, cosins germans meus que viviu gairebé tots en aquest petit triangle d'or format per Cassà de la Selva, Riudellots de la Selva i Llagostera. Tot i que no ens veiem tan sovint com convindria, he pogut adonar-me, a través vostre, com Catalunya canviava. Com Catalunya embellia a mesura que tornava a prendre la mesura del que és i, sobretot, del que mereix ser. És clar, cosins, parlo de vosaltres per parlar de tots. Però aquest 'tots' no hauria estat tan bell ni tan eficaç si no hi haguéssiu estat vosaltres. Jo, en tot cas, us hi hauria trobat a faltar.

Els darrers anys, des d'aquest trosset de Catalunya Nord on m'ha tocat de viure, he assistit, meravellat, a l'esclat lluminós del país. És clar que intento participar-hi, però la feina costosa la feu vosaltres. I vosaltres heu contribuït a construir la més gran mobilització ciutadana del continent europeu. Pot haver-hi, a Europa, causes considerades com a més necessàries que la independència de Catalunya, però no n'hi ha cap que sigui tan multitudinària. Tan tossudament multitudinària. Vosaltres, a més, contradieu les teories generals d'analistes, periodistes i historiadors sobre les derives de les mobilitzacions de massa, perquè la mobilització catalana, a mesura que guanya en nombre, no perd civilitat sinó tot el contrari. Com més nombrosos, més joiosos. Com si l'alegria i la serenitat creixessin en proporció exacta al que creix la determinació. Quin diable de poble, no? Com seria possible que no us admirés, cosins?

Suposo que sabeu que, com a ciutadans de Catalunya, teniu tots una part de mèrit personal en aquest camí cap a la plena llibertat. Pot passar que a les gestes de grans dimensions, com la que vivim ara, el mèrit sigui massa col·lectiu per a poder ser assumit com a propi per cada persona que hi participa. Però encara que la gran victòria, quan es produeixi, sigui impossible de dividir, és important de dir que cadascun de vosaltres és coautor d'un fragment d'aquesta victòria. Cadascun de vosaltres, cosins, és un d'aquests combatents pacífics i tossuts que fa que ja ensumem la independència. Oi que l'ensumeu? Jo diria que la seva flaire és com de pastís de xocolata acabat de coure.

És clar, cosins assenyats, ja veig que voleu dir-me que encara no és fet. Ensumar el pastís no vol dir cruspir-se'l. Per això us veig tan decidits a no descansar, ara que el final s'albira. Ja sabeu que serà un final tens, que posarà a prova, personalment, cadascun de vosaltres. Estic convençut, però, que no cedireu ara que només us falta un esforç per a tenir-ho guanyat, i per això ens veurem l'11 de setembre a la Via Catalana. O més aviat no ens hi veurem, escampillats tots de tram en tram. Però sabré que hi seu, perquè aquest dia serà un dels dies més importants de tota la història de Catalunya. I, això, qui ho voldria mancar?

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Pot haver-hi, a Europa, causes considerades com a més necessàries que la independència de Catalunya, però no n’hi ha cap que sigui tan multitudinària. Tan tossudament multitudinària.

Ja sabeu que serà un final tens, que posarà a prova, personalment, cadascun de vosaltres. Estic convençut, però, que no cedireu.