Encara sort

A Barcelona, mentre un tal Neymar trobava casa de lloguer per 12.000 euros mensuals a Pedralbes, l'ajuntament feia desallotjar tres-centes persones que malvivien en naus obsoletes del Poblenou. La majoria són immigrants, o immigrats, o migrats, o migrades, o com sigui que toqui de dir-ne per a quedar bé. I treballen, que aquest verb sí que sempre és igual.

El problema laboral que tenen els desallotjats és que, en comptes de fer la feina com la gent de bé, amb nòmina i tal, es dediquen a recollir i vendre la ferralla que es troben pel carrer o el cartró dels contenidors, activitats que a Catalunya se sancionen amb multes i alegries similars. Mira que ho saben. Mira que els ho han dit vegades. Què els costaria de fer com la gent normal: tenir una nòmina, ser emprenedors, fer-se autònoms, cotitzar a la Seguretat Social. Llogar un piset i pagar factures com tothom. Doncs ells no. Van a la seva, van bruts, van pels contenidors, van amb diner negre. I es fan el llit en naus industrials que no són seves, amb el risc que un dia arribi el propietari per a dormir-hi i què, eh? S'ho trobi tot ocupat i fet un fàstic.

L'altre problema que tenen els sense-sostre vinguts d'uns altres països és que són uns desarrelats. Si fossin com els catalans de sempre, que qui no té un pare pensionista té una padrina jubilada, no se'ls notaria tant, que no tenen casa. Potser els tocaria dormir en un sofà o en un llit plegable al menjador o haurien de compartir habitació amb els fills de la cunyada, però almenys l'ajuntament no els hauria d'anar a treure d'aquestes naus de Déu ni els vindrien a fotografiar els diaris.

I arribats en aquest punt, rebobinem la cinta. Hem dit Neymar, hem dit lloguer de 12.000 euros, hem dit sense-sostre... D'acord, ja ens hem situat. Ara, fem un zoom cap al mig de l'espectre, entre els 'poc' i els 'massa': segurament tu, que llegeixes això, formes part d'aquest bony que penja entre tots dos extrems. Ara pensa en la gent del teu entorn que no té feina, o en tu mateix, si tampoc no en tens. Resta-t'hi la casa, resta-t'hi la xarxa familiar. Què et queda? Segurament, que no voldries que els veïns et veiessin furgant pels contenidors.

Que no ens enganyin, que deia aquell: els pobres visibles no fan rics els pobres que ho poden dissimular. Per aquests últims em refereixo a l'antiga classe mitjana que pot fer veure que encara ho és, perquè ha heretat les escorrialles d'un estat del benestar en ruïnes i un armari de l'IKEA ple de roba de fa cinc anys.

Tenir l'opció de ser acollits a casa dels nostres pensionistes no és una sort. Tenir l'opció d'anar a comprar al Bonpreu amb els subsidis dels altres no és un 'encara gràcies' que no he de recollir ferralla ni agafar el tètanus. Tenir germans, cunyats o pares que encara treballen i ens poden donar un cop de mà no ens converteix en uns privilegiats. I no, compartir pis als quaranta per obligació no és tenir una vida digna, per molt que hàgim crescut mirant 'Friends'. Tot això són maneres de dissimular, de fer veure que encara som allò que ja no podem ser.

L'estat espanyol ja ha reconegut que dóna per perdudes la majoria d'ajudes públiques a la banca: dit en xifres, 36.000 milions d'euros dels 52.000 que els van injectar. Són els diners que no veurem més, mentre els nostres manadors ens continuaran donant copets a l'espatlla dient-nos: va, va, no us queixeu tant, que encara teniu sort. Mireu aquests pobrets de les naus industrials, aquests sí que no tenen res.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Que no ens enganyin, que deia aquell: els pobres visibles no fan rics els pobres que ho poden dissimular.