Això que passa al MACBA

Això que passa al MACBA no és gaire diferent del que passa en algunes altres institucions que controlen el nostre panorama cultural des de fa dècades. Passa a Catalunya, passa a Espanya i, encara que en tinc menys notícies actualitzades, passa per l’Europa de l’estat del benestar en caiguda lliure.

Es tracta de com acarar una altra bombolla, la bombolla de la cultura pública --de centres de propietat pública-- que va ser una conquesta dels anys setanta i que ben aviat es va transformar en el planter de polítics i cortesans al seu servei i a llur propi servei, que en aquest panorama remenaven les cireres, cobraven pasta gansa i dirigien els 'media' cap a les estadístiques de nombre de visitants, de lectors, d’espectadors i, pel que fa a la institució artística, el turisme cultural com a mare dels ous i paràmetre principal per definir pressupostos i programacions. Quan el 1977 s’obria finalment (no va ser senzill, havien passat uns quants anys de baralles polítiques) el Centre Pompidou, per l’èxit del qual entre el públic ningú no donava un cèntim, començava l’època que ara s’acaba.

En suma, què passa al MACBA? Agafem-lo com a cas d’estudi, extrapolable a més museus i centres culturals. Doncs que fa dies que no hi ha tanta pasta com tenia a primers de segle. No s’hi poden fer exposicions d’aquelles que necessites un pressupost monumental per fer-hi portar obres de les cinc puntes del món museístic. Com ara l’exposició 'Sota la bomba', profèticament (vist en retrospectiva) programada la tardor del 2007, una exhibició de potestat del negoci, que rau bàsicament en 'et deixo aquesta obra si tu em deixes aquelles altres', i per a això cal tenir un fons d’obres competitiu internacionalment i a això s’ha dedicat el MACBA fins ara. I si no ho pots fer, els directors de museus s’avorreixen. Determinats directors de museus, és clar.

Això no és pas dolent (que no puguis fer exposicions col·lectives d’abast internacional, vull dir: sempre és dolent que els directors s’avorreixin). Gràcies a la crisi, unes quantes artistes --dones artistes-- han pogut finalment tenir retrospectiva aquests últims anys: les catalanes Àngels Ribé i Eulàlia Grau i la italiana Carol Rama, al MACBA; la francesa Niki de Saint-Phalle al Guggenheim de Bilbao i l’austríaca Maria Lassnig a la Tàpies actualment (no són museus públics, però tampoc els centres privats se n'escapen, de la crisi). Són exposicions barates de produir, amb l’excepció potser de la de Saint-Phalle, artista reconeguda internacionalment. Són barates perquè la majoria de l’obra exposada pertany a les mateixes artistes, que no han constat fins ara en les col·leccions dels museus.

Però els directors dels museus s’hi avorreixen. Si no hi ha pasta, la cosa no té interès. Ara, que les generacions canvien, naturalment, i va i resulta que no sols es renoven els artistes sinó també els comissaris i els caps de programació, figura aquesta última més i més important en els museus. Una recomanació ben seriosa: aneu corrents a veure el film 'National Gallery', de Frederick Wiseman, rodat en aquest meravellós museu de Londres, una pel·lícula extraordinària que ens mostra com treballa la gent culta i decent en un museu.

En el cas del MACBA, Bartomeu Marí, el director ara dimitit que ha d’aguantar fins que no se’n trobi un altre, va decidir de nomenar aquest mes de gener un excel·lent comissari, ben conegut a la ciutat i en els circuits internacionals, Valentín Roma (Ripollet, 1970) com a conservador en cap, figura clau de qualsevol museu. I la filòsofa feminista de renom francès i nord-americà Paul B. Preciado (Burgos, 1970) com a cap de programes públics. Els va nomenar però no contractar, no han tingut contracte al MACBA. Ara han estat destituïts, 'you know', per la crisi de l’escultura, etc. etc.

Roma i Preciado són d’una generació que creu que, d’acord, no et paguen gaire ni tens contracte però, ves, pots fer una bona sacsejada al museu adormit, o sigui que ets afortunat. I ho han fet. Personalment crec que la crisi que viu el MACBA és providencial i que cal donar les gràcies als comissaris (Roma i Preciado pel MACBA; Hans D. Christ i Iris Dressler pel WKV de Stuttgart) i els trenta-un artistes de l’exposició --magnífica exposició, no us la perdeu si us interessa l’art-- 'La bèstia i el sobirà'.
    
La providència ens acaba de donar un cop de mà, i és cosa nostra --de la societat civil-- decidir --sempre decidir-- si l’aprofitem o no. Això passa al MACBA.

merce.ibarz@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Es tracta de com acarar una altra bombolla, la bombolla de la cultura pública --de centres de propietat pública-- que va ser una conquesta dels anys setanta