Opinió

 

<31/88>

Andreu Barnils

16.02.2014

Brots verds

Amiga meva dins el tren dels Ferrocarrils de la Generalitat, camí del Vallès. Fa uns dies: 'La marihuana que comprarem va a 3,5 euros al gram. Mooolt més barata que qualsevol altre lloc. Saps tots aquests nous clubs de marihuana de Barcelona ? Doncs allà et costaria cinc euros el gram. Per cert, un dels clubs és al costat de casa teva. Un dia t'hi portaré. Però ara anem a una altra banda. Ja veuràs. La marihuana aquesta té una història curiosa. Et pot interessar. Resulta que hi ha un senyor que porta un negoci. I el negoci tenia un morós, un client seu que li devia deutes. Després de molt anar i venir, que si paga, que si no, van arribar a un acord. El client va i li diu: 'Escolta, aquests diners que et dec no te'ls puc tornar. Però en canvi tinc tota aquesta marihuana. Té. Aquí la tens. Ven-la i faràs tants diners com et dec, o més'.


Pobre home. Ell volia recuperar el deute i amb l'herba no sap ni per on començar. Ni en fuma, ni coneix qui en fumi, ni sap com s'ha de vendre. A més a més, el senyor es posa malalt. Cap a l'hospital. Una amiga meva el coneix, aquest home, i li ha fet com pena. Malalt, a l'hospital, i sense saber on vendre l'herba. Per això ara la meva amiga (i jo) l'ajudem a desfer-se'n. No en traiem res, que ho sàpigues. Només ho fem per ajudar.


Sé que no és l'únic cas. Com que no hi ha diners, Andreu, la gent s'espavila. Que tens deutes econòmics? Pagues amb marihuana i llestos. Oh, pensa una cosa. Jo tinc una amiga que viu a Grècia i ja fa temps que m'ho explica. A Grècia, la gent, com que no hi ha diners, fan servir els aliments com a moneda. Tinc cigrons, els canvio per mongetes. Jo tinc mandarines, les canvio per arròs. Diu que fa molt de temps que passa, això, a Grècia. I ara també passa aquí: l'aparició de noves monedes davant la manca de les antigues. Fins ara la gent feia servir diners per comprar marihuana. Ara la gent fa servir la marihuana per comprar diners. Aquest món, realment, funciona al revés del que ens havien explicat'.


Fins aquí la meva amiga. Ara som a casa mon germà. Fa unes setmanes. Manifestació per la vila de Gràcia. Els manifestants trenquen l'oficina de Catalunya Caixa de sota casa seva. M'aixeco de taula per veure-ho. El meu germà ni s'immuta. 'Cada setmana la trenca algú o altre'.


Visita a l'oficina de Caixa d'Enginyers de fa uns dies. Via Laietana de Barcelona. Tenen tot de vidres trencats. Ho comento al caixer i ni s'immuta. 'Ens passa sovint'. 


A cinc minuts de casa, obre un local nou. Les parets anuncien xerrades anarquistes. Tenen un menjador obert al públic on es pot menjar per sis euros. (I s'hi menja molt bé, per cert). En diuen La Base. La majoria de la gent que hi he vist (tant el dia del vermut de presentació, com el dia del dinar) eren dones amb fills petits. El segon grup més majoritari, dones embarasades. Molt catalanoparlant.


Tornar a la teva ciutat després d'anys i veure que la marihuana es fa servir de moneda, que les oficines dels bancs reben atacs periòdicament i no és notícia i que els fills creixen en locals anarquistes. Sóc a casa, o en un somni ? Potser ni en una cosa ni en una altra: potser, senzillament, visc el sisè any d'una crisi que no marxa en un país on es parla de brots verds.


Sí, brots verds. Molt verds. Tant, que deixen regust a la boca quan te'ls fumes.

Editorial