President, ara que decidireu la pregunta, mireu què deia Xammar

President, us escric aquesta carta oberta perquè sembla que hem arribat a un punt important d'això que anomenem 'procés' i volia fer-vos avinents alguns pensaments que no em deixen tranquil. Això del 'procés', sempre que puc, ho concreto i en dic 'procés d'independència', perquè si no, ja se sap, tots els processos duen a Roma. I no és a Roma on havíem quedat que ens havia de portar aquest, sinó a Ítaca. Amb el vostre permís i el de tots els qui la llegeixin, començo a desgranar aquestes quatre idees.

Aquest mes de desembre teniu el compromís --vós i els partits parlamentaris favorables a exercir l'autodeterminació-- d'acordar una pregunta per a la consulta, una data i una via 'legal' per a convocar-la. Penso que és bo que ho feu tot alhora, perquè si aquest espectacle que s'ha organitzat per la pregunta s'hagués d'allargar gaire temps n'hi hauria per a arrencar a córrer. Tal com dèiem, abans d'acabar aquest mes teniu el deure d'anunciar-nos aquests tres elements tan determinants. De tots tres, sembla que el que porta més entrebancs és la pregunta. I, si us sembla bé, em centraré en aquesta qüestió.

Vós ja ho sabeu, i adesiara ho heu reconegut públicament, però deixeu-me recordar que som on som per dues raons innegables: per una banda, perquè les corts i els tribunals espanyols van avortar dràsticament i rotunda --sense anestèsia-- un camí d'encaix i entesa que s'havia mirat de teixir des de la mort horitzontal del dictador feixista. Per una altra banda, perquè el poble català no va restar de braços plegats esperant la solució, sinó que va reaccionar amb iniciativa i amb voluntat de construir un futur propi i lliure. La liquidació d'una manera de cercar l'entesa amb Espanya, per una banda, i el desvetllament d'un projecte de llibertat, per una altra, expliquen que aquest mes de desembre alguns partits polítics que havien perseguit aquest moment i alguns altres que els hauria agradat d'evitar-lo tinguin l'obligació d'entendre's.

Vós sou el president de Catalunya i us ha tocat l'immens honor de menar aquest procés cap a la llibertat. El vostre paper és d'un immens honor, però també d'una enorme responsabilitat. No podeu defraudar l'expectativa i la feinada que han fet centenars de milers de ciutadans quan la cosa més fàcil hauria estat plegar veles i deixar-ho estar tot. L'11 de setembre de 2012, aquella mobilització gegantina --que us va impel·lir a convocar unes eleccions per a conformar el parlament que havia de portar-nos a l'exercici de l'autodeterminació-- va fer sentir un crit d'independència nítid i ben sonor, amb un lema prou explícit: 'Catalunya, nou estat d'Europa'.

Al cap d'un any, allò que semblava insuperable va ser superat. La Via Catalana va esdevenir un exemple de força, de coratge i d'empenta que pocs països han estat capaços de demostrar. I aquesta era també una Via Catalana cap a la Independència, organitzada per una entitat netament independentista. És a dir, qui s'ha mobilitzat per sortir del pou on som ha estat el moviment independentista. I això ha de tenir conseqüències i recompenses, com per exemple que no prevalguin ni s'imposin els equilibris interns dels partits per a decidir la pregunta. Creieu que seríem on som si aquells que volen votar la independència no s'haguessin mobilitzat? Quina esperança tindríem si no fos per la mobilització independentista?

Ara us demano, president, a l'hora de decidir la pregunta, què prevaldrà més: la il·lusió i la noble voluntat de futur d'un poble que s'ha aixecat enèrgicament, que no s'ha rendit, o l'interès de les cúpules de dos partits que volen defugir tensions internes? Preguntarem allò que volen que es pregunti els qui volen ser consultats --és a dir, si volem ser un estat independent--, o preguntarem una cosa que no incomodi una desena de dirigents polítics? Dit d'una altra manera, les cúpules d'aquells partits que ni tan sols van donar suport a la Via Catalana --ICV i UDC-- tindran el poder d'aigualir i emmascarar la voluntat de milions de catalans que volen dir sí a la independència?

Es demana generositat --jo ho faig sovint--, però cal que en tingui tothom. I ara toca que els qui no han portat la iniciativa siguin generosos amb els qui l'han portada. Ningú no ha esmerçat hores i més hores, recursos i suor, a fer una consulta sobre una cosa que pugui ser interpretada de maneres diferents i contradictòries. Ningú no ha fet aquest esforç perquè es convoqui una consulta que tan sols serveixi per a comptar quants volen 'un canvi rotund' (segons paraules vostres), sinó per a decidir si volem la independència. Qualsevol altra pregunta deixaria un panorama impossible de gestionar, on totes les interpretacions camparien lliurement.

President, vau justificar la convocatòria d'eleccions d'ara fa un any amb una frase: 'En moments excepcionals, decisions excepcionals.' Ara també som en un 'moment excepcional'. No comprendria que, per càlculs curts de les cúpules de dos partits, tot un poble es quedés sense una 'decisió excepcional'. I en una consulta no voten els partits, sinó els ciutadans que no responem a les lògiques dels partits ni ens interessen gaire. Si hi ha res que hagi canviat i que ens hagi menat on som és la voluntat radical de desempallegar-nos de les ambigüitats i de fer-nos grans nacionalment. Catalunya no pot decidir que Espanya sigui un estat federal, ni confederal, ni res que s'hi assembli. Aquesta decisió no és a les nostres mans. Això ho haurien de decidir tots els ciutadans de l'estat espanyol i em fa l'efecte que tenen unes altres prioritats. No tornem a fer trampes al solitari, que ja sabem com ens ha anat quan ho hem fet. Catalunya tan sols pot decidir si fa el seu camí o si accepta de continuar en el pou. I això únicament es pot preguntar d'una manera: 'Voleu que Catalunya sigui un estat independent?'

Dijous passat va fer quaranta anys de la mort d'un periodista excepcional i patriota com n'hi ha hagut pocs: Eugeni Xammar. Aprofito l'avinentesa per recuperar tres reflexions d'aquest home que va veure món i mai no es va treure Catalunya del cap. Xammar va dir: 'El dia que la crosta actual es trenqui, tothom podrà veure que es tractava d'una crosta molt més prima del que podria semblar.' I també va dir aquesta frase: 'La necessitat urgent de Catalunya no és de diàleg, és de llibertat.' I aquesta altra: 'Encara no som allà on anem. Ens hi anem acostant, de mica en mica, a passos de gegant.'

President, escolteu Xammar. Aquest mes de desembre toca fer un pas de gegant si volem arribar allà on anem. Si no el fem, ens entrebancarem nosaltres sols, sense que ningú ens hagi fet la traveta. Tornarem a una situació impossible de guiar. Tornarem a la casella de sortida. Si la pregunta no és clara i concisa, si no deixa clar que votem la independència, tornarem a la indefinició eterna. No haurem saltat el mur i encara ens demanarem com ho hem de fer. Saltem-lo d'una vegada. No ens posem un altre parany nosaltres mateixos. President, deixeu-me que ho digui així: ara això depèn de vós. Teniu un poble preparat per a fer el camí. Caminem.

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Qui s'ha mobilitzat per sortir del pou on som ha estat el moviment independentista. I això ha de tenir algunes conseqüències i recompenses.

Si hi ha res que hagi canviat i ens hagi situat on som és la voluntat radical d'abandonar les ambigüitats i fer-nos grans nacionalment.

Catalunya no pot decidir que Espanya sigui un estat federal, ni confederal, ni res que s’hi assembli. Aquesta decisió no és a les nostres mans.

Si la pregunta no és clara i concisa, si no deixa clar que votem la independència, tornarem a la indefinició eterna.