Clic!

La secció de fets diversos esperava impacient l'arribada del fotògraf. 'I el Cruset? No ha arribat o què?' Ansiosos, els periodistes necessitaven la fotografia d'un judici important. Volien, sí, l'estampa de l'acusat a la banqueta. Nervis per l'espera. I el fotògraf que no arribava. Finalment, nyeec!, va aparèixer per la porta, amb els seus rínxols negres i la seva cara colrada pel sol el flamant Lluís Cruset. I la va deixar anar: 'No he fet el retratu.' Silenci tens.'Coom?! Però per què?' Se'ls queda mirant, s'arronsa d'espatlles i enfloca: 'Esperem que el jutgin, no? Ja veurem després si és culpable o no...' I ho va dir seriosament. A mi, un moment, em va fer pensar.

A les redaccions dels diaris, el fotògraf Lluís Cruset, el trobaran a faltar.

Un que és possible que el recordi és el senyor Pasqual Maragall. La cosa va anar així: a mitja entrevista entre Pasqual Maragall i un periodista d'El Punt el fotògraf Lluís Cruset va trencar una de les regles d'or (va interrompre l'entrevista): 'Però escolti, senyor Maragall, això que diu és molt de sociata, no?' I Maragall que respon: 'Jo sóc socialista. Dir-me sociata m'ofèn.' I Cruset replica, amb el mateix to de veu que faria servir amb un company de feina: 'Escolti, que la meva germana és sociata i me l'estimo molt. Una cosa no va contra l'altra.' I no era pas mania al PSOE. És que li agrada de dir les coses a la cara. Al Jordi Pujol diuen que, a mitja entrevista, va etzibar-li: 'Tot això que diu em sembla de fatxa.' I no és mania als polítics. El Ramiro, un periodista nascut a l'Argentina, el tractava de 'sudaca'. Cruset no és políticament correcte.

Nascut a l'Empordà, va començar a fer fotografies als setze anys. 'Ara, Barnils, ja no faré més retratus per a El Punt. Ho déixut!' Últimament, gairebé ni anava a la redacció. Enviava les fotografies per internet des del veler atracat al port de Barcelona on viu des de fa anys. Res de casa, cotxe ni hipoteca. Tots els diners estalviats els va ficar en un veler que va comprar de segona mà a un polític andalús del PP. La xicota, l'ha deixada, i ha decidit que, la volta al món amb veler, la farà en solitari: 'No vull veure cap més necesser en aquest veler!' Si li demanes per què fa la volta al món, fita l'horitzó i et diu que per honrar tots els amics morts que ha deixat pel camí. Començant pel Niñín, el músic de Sopa de Cabra, i, pendent del velam, t'explica històries crues que solament ell té dret de fer públiques. No serem pas nosaltres qui li descobrirem el passat. Sense arribar a la categoria del fotògraf d'Efe que té la col·lecció de fotografies de transvestits més impactant de Barcelona i que, begut i ebri, recorda l'època en què treballaven en torn de nit amb la freqüència de la ràdio de la policia posada, Lluís Cruset també podria explicar un passat gloriós de fotògraf, amb fotografies de Josep Tarradellas a l'exili incloses.

Va haver-hi una època que una de les seves afeccions era mirar de posar una barretina catalana als jugadors del Barça per fer-los una fotografia. Ronaldinho s'hi va negar. Puyol, també. I al de la Pobla, va i li diu: 'Bah! Tant de Barça i de Catalunya i a l'hora de la veritat, res. Acabaràs fet callar pel poder!' Amb Víctor Valdés van establir una certa relació i el porter li va demanar que li enviés fotografies 'de les bones'. Cruset, per comptes d'enviar-li una fotografia d'una parada a les altures del porter blau-grana, va enviar-li dos magnífics pits d'una brasilera de la grada. Ara, llengut o no, en Cruset tenia les quatre coses de l'ofici clares. Quan, fa un any, un company seu de redacció va deixar El Punt per treballar a l'Ajuntament de Barcelona, Cruset es va negar a anar al sopar de comiat. 'Per què? Per felicitar-lo d'haver-se passat a l'adversari? Ni parlar-ne.'

A les redaccions dels diaris, el Lluís Cruset, el trobaran a faltar. Equilibrava. Els llenguts, tal com està el pati, són imprescindibles. Però, gràcies a ell, la cosa s'igualava. Vivim un moment en què la majoria de redaccions s'omplen de gent que han hagut de treure unes notes altíssimes a selectivitat. Malu. L'any passat, per entrar a l'Autònoma, demanaven un 7,30. Més d'un cap m'explica que una de les primeres coses que han de fer amb aquesta mena de periodistes formats a les universitats és de deixar-los clar que han vingut a explicar les coses que passen i no 'les coses que expliquen que passen'. I que es troben amb gent excessivament obedient, massa creient, perillosament aplicada. Gent passada pel sedàs del políticament correcte.

Sense el Cruset, anem coixos. O pitjor, com un 'barcu' a la deriva.

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet