Opinió
-
Barcelona, ciutat del Pirineu
Andreu Barnils
23.06.2015
-
Valencians, mallorquins i nosaltres d'aquí dalt
Joan-Lluís Lluís
22.06.2015
-
Les tres idees de bomber d'Artur Mas
Andreu Barnils
21.06.2015
-
La independència no fa presoners
Pere Cardús
19.06.2015
-
La samarreta i la corbata
Bel Zaballa
17.06.2015
-
Independència sí, però amb tu no
Marta Rojals
16.06.2015
-
De la seguretat jurídica i altres incerteses
Oriol Izquierdo
15.06.2015
-
Ancestres i enemics
Andreu Barnils
14.06.2015
-
2.200 euros el mes
Mercè Ibarz
13.06.2015
-
La llista del president Mas el 27-S
Pere Cardús
11.06.2015
-
No abaratiu el somni
Bel Zaballa
10.06.2015
-
El barcelonista encaixista
Marta Rojals
09.06.2015
-
Si jo fos d'Unió...
Joan-Lluís Lluís
08.06.2015
Vicent Partal
05.06.2008
Un mail a Josep Vicent Marqués
Ja ho veus, company, has hagut de morir-te just el dia que el fuel omplia la Malva-rosa i quan feia poques hores que un negre pacifista havia esdevingut el candidat favorit a la presidència dels Estats Units. El món va molt rebolicat i l'esperança bé pot sorgir d'on menys esperàvem. Diu Canal9, aquella TV que mai no et féu cas, que mai no fa cas de tants valencians, que, a la platja, hi han hissat la bandera roja, però no et faces il·lusions: no és la que nosaltres volíem. El detall, això sí, m'ha fet riure, quan l'he oït. Et propose que t'ho prengues com un homenatge a tota la vida que has protagonitzat, encalçant sempre el somni i descontent de tot i per tot. I de tots. De tu mateix inclòs.
Minuts després de saber, Josep Vicent, que havies decidit d'anar-te'n, una central nuclear eslovena, com la nostrada de Cofrents, ha eriçat els cabells de mitja europa i t'he recordat, al trinquet de Pelai, cridant allò de 'ni fam, ni fum, ni fem!', en aquella campanya surrealista del 79. No hi reeixírem, prou te'n deus recordar. Els del PSOE ja s'havien fet forts, gràcies a la traïció d'Ernest Lluch, i allò que restava del vell Partit Socialista Valencià i de la nova esquerra no donava per a més. Però tu ho deies tot tan claret que semblava factible i possible el país que havies començat a posar dempeus amb Ferran Zurriaga, amb Vicent Àlvarez, amb Cèlia, amb Eliseu, amb Valerià, amb Quico Mira...
Abans i després d'aquell estrany episodi, no vas parar mai de pensar i d'escriure coses que pareixien rares, desconcertants de vegades. No vas parar de fer-nos obrir les orelles: un home feminista, un ecologista quan no n'hi havia, un valencianista que no es conformava amb la bíblia del respectat Fuster... Tu sempre tenies aquella punyetera mania de mirar les coses amb els teus ulls i no amb els dels altres. Fins i tot quan ho passaves malament –i mira que ho has passat molt, malament...
Si avui et dic que estic perplex per la teua absència, no és pas per fer un joc amb el títol del teu llibre, aquell que no vam entendre ningú. Simplement constate allò que em diu el cap. A València, allò que Vicent Bello solia anomenar el 'bloc social reaccionari' mana molt. Ho han sabut fer, i el fem, el fum i la fam, intel·lectual i no tant, ens assetgen. Hi ha dies que tot sembla molt complicat.
Però, saps?, un negre d'un suburbi de Chicago camina decidit cap a la presidència dels Estats Units, dels mateixos Estats Units que ara governa eixe criminal que es diu Bush. I la gent l'aclama quan diu que cal acabar la guerra i que cal parlar amb els enemics i que no pot ser que els directius de les empreses guanyen tant i que els bancs ens collen tant. I eixe xicot es diu Barack i Hussein, poca broma. Tu ja feies política, pintaves amb quitrà parets clandestines o ensulfataves amb herbicides el camp de golf aristòcrata del Saler quan Luther King i Malcolm X queien a trets i els companys d'opressió del pròxim president dels Estats Units no tenien ni el dret d'anar al vàter, el lloc (recordes?) de l'única cadena acceptable. I ara, mira.
No crec, sincerament, que canviar València siga més difícil que canviar el país de Bush. Però, sense tu, sí que serà un poc més pesat.
Dit això, sàpies que vetllarem pel país que tant has estimat. No et preocupes.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015