Montilla, futur independentista

Si m’ho demaneu, a mi, us diré que crec que Montilla ja té el virus independentista a dins. No sé si es bacteriòfag o retroviral, però l’hi té. El fet de ser el primer president nascut fora de Catalunya no el fa immune, i potser els seus pares no foren gaire estrictes amb el calendari de vacunacions. En tot cas, les declaracions que va fer la setmana passada a Madrid em semblen una primera manifestació clara d’independentisme latent.

Si el president de la colònia es carrega de valor i se’n va a la metròpoli a avisar els amos que el poble està emprenyat o, com ell va dir, “cabrejat”, vol dir que aquest president s’ha imbuït de l’emprenyamenta i del “cabreig” generalitzats. Vol dir que és més a la vora del poble que no dels amos, encara que vagi a la feina amb cotxe oficial i no pas amb tren de rodalia. Si els alerta que aquesta desafecció al règim provoca un allunyament entre Catalunya i Espanya, que a més pot esdevenir irreversible, vol dir que el president serà també aviat president desafecte. I que ja considera Catalunya i Espanya com dues entitats diferenciades, susceptibles de mantenir-se unides o no.

Alguns malpensats diuen, és clar, que tot plegat no deixa de ser una maniobra per a situar-se al centre de l'espectre polític, aquesta Ítaca superpoblada de tots els qui es dediquen a arreplegar vots cada quatre anys. Mirant-li aquells ullets freds i calculadors que gasta, alguns hi veuran les ganes d'espatllar la casa gran del catalanisme que Mas vol inaugurar la setmana que ve. Uns altres, més malpensats encara, diran que el president vol, justament, evitar que augmenti encara més l'independentisme: és com el capatàs que alerta el propietari de la fàbrica que, si no apuja uns cèntims la paga, hi ha revolta assegurada.

Són uns quants els qui coincideixen a dir que les paraules de Montilla són les més fortes, o dures, o clares, que mai hagi pronunciat un president de la Generalitat de dalt, i de baix, a Madrid. La constatació, si és certa, no parla gaire en favor de la institució ni dels qui l'han precedit en el càrrec. És cert que Maragall, contagiat potser pel seu bon amic Rubert de Ventós, també cova el virus independentista i sembla que ha defallit, un xic tard segurament, en el seu intent de construir un estat federal. Sobre Jordi Pujol, en canvi, em costaria de pronunciar-me: després de tants anys d'ambigüitats calculades i de fer el 'trileru', segurament que no ho sap ni ell, si és independentista o no ho és. Ell diu que no, i deu ser cert.

Sigui com sigui, president Montilla, amb això d'Espanya, i amb tants altres afers, hem d'aprendre de la borbonalla: tal com està el pati, la cosa més convenient és aixecar-se i marxar.

mestruch@correu.mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet