'¡Qué guay!'

És impossible: lliges la notícia de la fallida de la promotora immobiliària de Marina d'Or i no pots evitar un somriure quan recordes aquells anuncis d'estil 'Vacaciones en el mar' que presentava Ane Igartiburu i que van inundar les televisions. 'T'imagines, esquiant a l'agost, ací, a Orpesa i Cabanes?', deia un. 'Què dius?', contestava l'altra, sorpresa. 'Tal com ho sents', replicava el xic, orgullós, abans que una veu infantil sentenciara l'anunci amb un 'Marina d'Or, ¡qué guay!'.

La idea era clara, al País Valencià érem els millors del món. Tan fantàstics érem, que tindríem pistes d'esquí i llacs artificials en el paratge més verge de Castelló. I, encara més: uns supercomplexos, Mundo Ilusión i Marina d'Or Golf (no us perdeu l'anunci), que farien que les famílies s'ho passaren pipa. Més de 18 milions de metres quadrats de camps de golf, amb 40.000 habitatges projectats en un recinte faraònic que volia reproduir, atenció, les platges del Carib, els canals de Venècia, les muntanyes dels Alps i --tatxín!-- els jardins de Versalles amb una Torre Eiffel inclosa.

Sí, va de bo. De fet, el Programa d'Actuació Integrada (PAI) va mantenir opcions d'executar-se fins que va topar amb les dues anul·lacions del Tribunal Superior de Justícia, el maig del 2012 i el gener d'enguany.

I no parlem de l'aeroport sense avions de Castelló, el projecte que havia d'unflar encara més la bombolla. A qui importa el teixit productiu? Requalificacions, construcció i turisme: vaja, 'patà i avant' com diria el meu iaio. Aquesta era la recepta del creixement que ens ho havia de donar tot. L'única religió oficial que molts van adoptar. I votar a les urnes, malgrat les alarmes dels qui denunciaven amb insistència les conseqüències d'aquestes polítiques.

De poc van servir les mobilitzacions per tot el territori. El model havia aconseguit un gran consens social. Perquè als anys 1990 i 2000, quan algú s'atrevia a dir, per exemple, que els pisos baixarien de preu, se li'n reien a la cara. 'Però què dius, home? L'habitatge és un valor segur', assegurava el director d'oficina del Bancaixa, la CAM o el Banc de València de torn. Uns anys més tard, curiosament, ja no n'hi ha cap, d'aquestes entitats.

La situació, com sabeu, és ben contrària a la que prometien. Ens enfrontem a un drama social, però també a un territori asfaltat. Complexos ruïnosos, terres expropiades i abandonades, edificis mig buits. Aquest és el llegat de la política de la rajola. I el deute, és clar, perquè resulta que els principals creditors de la filial promotora de Marina d'Or són Sareb -–amb un 45% de participació del FROB-- i la CAM, que fou comprada pel Banc de Sabadell i que manté els actius immobiliaris coberts per l'EPA de l'estat.

Quin panorama, penses quan recordes tantes vegades com has passat per aquells paisatges. I aleshores t'inunda una sensació de desànim. I se t'esborra el somriure que uns moments abans t'havia dibuixat el maleït anunci. Aquest és el país que ens han deixat. Mentrestant, a les Corts Valencianes, el conseller de torn continua escudant-se en el fantasma anticatalà. 'Qué guay', repeteixes. 'Qué guay.'

xavisarria@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La idea era clara, al País Valencià érem els millors del món. Tan fantàstics érem, que tindríem pistes d'esquí i llacs artificials en el paratge més verge.

T'inunda una sensació de desànim. I se t'esborra el somriure que uns moments abans t'havia dibuixat el maleït anunci. Aquest és el país que ens han deixat.