Dos contra un

En calent i sense haver passat per Twitter: hem regalat la pregunta. De més generosos que nosaltres, no en trobareu: els qui no volen un estat independent tenen dues respostes a favor; els qui volen un estat independent només en tenen una. No cal saber gaire de combinatòria per veure que els 'indepes', després de fer tot l'esforç, de posar-hi tota la feina, de carregar-se a l'esquena la demanda de tot un poble i d'organitzar-ne la més històrica mobilització, parteixen d'un desavantatge inicial i matemàtic. Quin gran regal. La llàstima és que no hi haurà ningú que els l'agraeixi.

Dic mentida: sembla que l'Herrera l'agraeix molt, i és per això que el seu parlament post-funció ha estat el més llarg de tots. Ens ho ha dit clar: el federalisme i el confederalisme s'hi sentiran ben còmodes. Evidentment. Descansats com estan els federalistes i els confederalistes, el regal és com rebre una copeta de vi escumós a l'espona del jacuzzi: La vostra copa, senyor. Però si no l'he demanada. No, convida la casa, senyor. Tanmateix, els 'indepes', a costa del consens, ens hem de menjar el puré del minipímer de la tercera via.

Potser som on som per la suma de moments com aquests: esforços titànics per a pactar, consensuar, concordar, tenir la foto com més plena millor. Que bonica, la foto: com més caps, més barrets. Només els faltava repartir una pregunta per a cadascun. Tanmateix, a fora de les parets massisses del parlament, dos milions sis-centes mil persones vam ser capaces de posar-nos d'acord al voltant d'una única formulació. Proporcionalment, que quatre partits polítics fessin igual no havia de ser tan complicat. Si més no ens ho crèiem els qui, de política, no en sabem gens.

En fi. Tot això en calent i, repeteixo, sense haver passat per Twitter. Ja veurem què passarà. Potser els qui ara pensem d'aquesta manera, demà pensarem el contrari. Escoltarem la Carme Forcadell i sabrem fins a quin punt hem d'estar més decebuts o més satisfets.

I, per acabar, des de la distensió post-esbravament: quin gran moment, senyores i senyors. Sembla un somni, amb aquell punt de vertigen, eteri i irreal. La història ja deu tenir aquest gust, assaborida des de dins. Ara: allò que és segur, i que no podem menystenir sota cap concepte, és que la pregunta final, la que ara alguns ens permetem el luxe de criticar com uns 'senyoritos', hauria estat el millor dels somnis possibles fa poc més de quatre-cents cinquanta dies. Alerta a la dada. Una bufada de vent entre fulls de calendari. Per aquest motiu no defallim ni en tenim el pensament. Si al final hem de votar 'sí' i 'també', també ho sabrem fer.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Que bonica, la foto: com més caps, més barrets. Només els faltava repartir una pregunta per a cadascun.