Quan les ideologies maten les idees

'Les ideologies discuteixen per manca d'idees.' Aquesta és una sentència brillant de moltes que va escriure Jem Cabanes a l'excepcional mail obert 'Impressions a setanta-cinc anys d'exili' de la setmana passada. Va ser aquesta idea tan ben dita que em va fer recuperar una reflexió que feia temps que em ballava pel cap. En l'article 'Contra el consens', de l'agost del 2013, ja ho havia apuntat d'una altra manera: 'No m'interessa la pluralitat, sinó la complexitat --prefereixo un parlament bipartidista en què prevalguin els candidats i les idees de les persones, que no una cambra amb disciplines orgàniques de coloraines--.' Avui, si m'ho permeteu, ho acabarem de comentar.

És molt habitual de fer anàlisi política establint comparacions i gradacions entre opcions polítiques a través d'eixos. L'eix esquerra-dreta; l'eix Catalunya-Espanya; l'eix conservador-progressista, etc. N'hi ha molts i trobo que, a casa nostra, massa sovint ho reduïm tot a allò que anomenem 'eix nacional' i 'eix social' --és a dir, independència-unionisme i esquerra-dreta--. A banda d'empobrir l'anàlisi, aquesta tendència reductiva empobreix també la capacitat de comprendre la complexitat política per als ciutadans en general. Potser la situació d'encotillament derivat de no poder fer una política nacional plena, amb totes les competències de qualsevol estat, ha impedit un desenvolupament més complex de joc polític. Com que no podíem discutir les grans decisions d'una nació, ens acomodàvem o ens refugiàvem en les ideologies o, encara pitjor, en les etiquetes i les coloraines.

Quan algú em demana si sóc de dretes o d'esquerres, així sense res més, no puc respondre. Ja entenc que la necessitat de fer classificacions ràpides i fàcils és una bona manera de viure més tranquils --allò de la ignorància i la felicitat, oi?--. Em resisteixo a respondre-hi i no anar més enllà. Sé que alguns ja tenen decidit que si faig aquesta reflexió és que sóc de dretes. Sí, deu ser veritat que ser d'esquerres és bo i ser de dretes és dolent. I així ens queda la consciència ben tranquil·la i adormida en el nostre món de blanc i negre, o de roig i blau. Doncs, sabeu què? no sóc d'esquerres ni de dretes, sinó tot el contrari.

El fet és que, més enllà de la simplificació maniquea de l'esquerra i la dreta, tenim una munió d'eixos específics i concrets que ens han de permetre d'afinar molt més l'anàlisi i el debat polítics. Què me'n dieu de l'eix centralització-descentralització? Conec un munt d'esquerres més centralistes que les dretes més dretes del món. És bo el centralisme? Per què és dolent? Des d'una perspectiva catalana, sembla que som descentralitzadors. I des d'una perspectiva barcelonina? Quantes institucions i organismes autonòmics tenen la seu fora de Barcelona?

Què us sembla si parlem en termes d'autoritarisme contra llibertat? No se us acudeixen una bona colla d'exemples de governs que es declaren més d'esquerres que cap i que són autoritaris i poc amants de la llibertat? Més enllà dels fatídics casos històrics de la Unió Soviètica o la República Socialista Romanesa de Nicolaie Ceausescu --per posar-ne només dos exemples--, en tenim alguns de ben actuals i no tan estridents i desmesurats com Corea del Nord. No cal que concreti, oi? Trobo que també és bo que el tinguem, el debat entre model autoritari i model democràtic, perquè veig que hi ha catalans que justifiquen autèntiques atrocitats contra les llibertats més bàsiques en nom d'una ideologia superior.

I si parlem de laïcistes o confessionals? I si posem la línia entre comunitaristes i individualistes? O segons la política internacional: intervencionistes, no intervencionistes, multilateralistes o unilateralistes? I entre pacifistes i militaristes? Coloms i falcons? Globalització contra autarquia? Lliure comerç, comerç just, proteccionisme i aranzels? Aristocràcia contra democràcia? I un dels més interessants: radicals, progressistes, conservadors i reaccionaris?

La llista podria no acabar-se mai. I, de fet, totes aquestes classificacions, sense el detall de l'expressió pràctica, podrien no ser res més que noves o velles etiquetes. M'incomoda enormement la simplificació del debat polític. És una cotilla que ens impedeix de millorar com a societat i com a organització política. Potser carreguem massa responsabilitat en el nou estat català que naixerà aviat, però proposo que aquesta sigui una qüestió que també mirem de resoldre. L'obertura democràtica que hem d'impulsar en aquesta nova etapa ha de servir per a discutir idees i no ideologies; per a tenir propostes i no colors; per a conèixer polítics i no sigles de partit. No sé si la independència ens permetrà de fer tant com li demanem. Però enriquir els eixos del debat polític i fugir de la simplificació dreta-esquerra ens ajudarà a millorar tots els altres debats que hem de fer. El dia que la política la fem així, creixerà l'audiència televisiva dels debats parlamentaris i potser els hauran de fer a tres quarts de nou del vespre.

L'excés d'ideologia fa que polítics i ciutadans acabin veient la realitat a través dels dogmes i no de l'experiència i la raó. La societat --i especialment els mitjans de comunicació-- penalitza que un polític canviï d'opinió. Diria que això passa en bona part per culpa d'aquest encotillament ideològic. Per això sempre recordo l'aforisme de Joan Fuster (també víctima d'algunes etiquetes ideològiques absurdes): 'Reivindiqueu sempre el dret de canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.'

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

L'obertura democràtica que hem d'impulsar en aquesta nova etapa ha de servir per a discutir idees i no ideologies; per a tenir propostes i no colors; per a conèixer polítics i no sigles de partit.

Enriquir els eixos del debat polític i fugir de la simplificació dreta-esquerra ens ajudarà a millorar tots els altres debats que hem de fer.