La democràcia, com un mitjó

La crisi del PSC i l'acció 'rebel' dels diputats Elena, Geli i Ventura no és tan sols un problema dels socialistes. Bé, sí, és el seu principal problema ara mateix, però sobretot és un avís important al sistema polític en general. És el símptoma d'un problema de tots els partits, però encara més, de la ciutadania. La crisi de confiança en la política ve de lluny i no estic pas segur que tingui una solució clara. Potser és lògic que els governats tinguin un grau de desconfiança higiènica envers els governants. Els polítics han de fer molt de camí encara per guanyar-se una confiança estable i més generalitzada dels ciutadans. I, tanmateix, aquest funcionament opac i antic dels partits, del sistema electoral i de l'activitat als parlaments i consistoris municipals és el principal perill del benfer polític i institucional.

La crisi del PSC no és únicament del PSC. És una crisi del model polític català, que permet que les direccions dels partits imposin disciplina i tractin els diputats --representants del poble-- com ovelles de ramat. La imatge dels caps de grup parlamentari a cada votació al parlament aixecant un dit, dos o tres, per indicar quin botó han de prémer desenes d'adults alfabetitzats escollits per la ciutadania... aquesta imatge és un insult a la intel·ligència i a la dignitat humanes, en general, i del poble català, en particular. I que es pugui sancionar, o expulsar i tot, un diputat per haver votat en compliment del programa i dels compromisos electorals és una escopinada a qualsevol democràcia que es vulgui anomenar així.

Aquest sistema tancat, centralitzat i mediocre dels partits i dels seus dirigents ha de ser capgirat com un mitjó. Per dir-ho col·loquialment, s'ha de renovar que no el conegui ni sa mare. Si no ho fem, correm el risc que els populismes, a dreta i a esquerra, aprofitin l'oportunitat per acabar imposant models encara més anacrònics i perjudicials que l'actual. Si som conscients dels grans avantatges que té el sistema democràtic liberal enfront dels sistemes autoritaris i populistes, cal que posem fil a l'agulla ara mateix amb vista a liquidar ineficiències i instaurar noves pràctiques més reeixides.

Quina solució hi ha? Com sempre, no és una de sola. Però costa molt d'explicar i, encara més, d'entendre que després de trenta-quatre anys ininterromputs de parlament no tinguem una llei electoral pròpia i moderna. Tenint en compte la mentalitat dels dirigents que han anat passant per la política catalana, una llei electoral feta durant aquests anys tampoc no hauria estat garantia de res certament. Però queda clar que no tots els nostres mals tenen l'origen a Madrid i que si no som molt més lluny d'on som és sobretot per culpa nostra. Potser arribarem a la independència sense una llei electoral pròpia, per culpa dels interessos de partit i els càlculs més indignes.

És cert, una llei electoral, per si, no és garantia de res. Cal que sigui una bona llei. Sobretot caldrà veure quins mecanismes de descentralització democràtica s'estableixen; amb quins criteris es determinen les circumscripcions electorals i de quina mida són; quines fórmules de control i fiscalització de l'activitat parlamentària defineix; quines incompatibilitats de càrrecs marca; quines limitacions de mandats; etc. També cal capgirar el sistema de finançament dels partits, que és la clau de volta del problema. D'exemples a copiar, n'hi ha una colla. D'estudiosos dels sistemes electorals i de partits, en tenim a cabassos. No és per manca de propostes que no ens hàgim decidit. Potser cal alguna cosa més.

Ara anem de cap a la independència del Principat de Catalunya. A les Illes i al País Valencià comencem a observar l'esgotament i l'ensorrament dels règims espanyolistes. A Catalunya Nord hi ha una expectació pels efectes que pugui tenir la creació d'un nou estat català al sud. A la Franja també es desperta la consciència adormida. El país complet es mou i recupera vincles esquerdats, serrats i enterrats a còpia de violència, foscor i desmemòria. La consciència que es desvetlla és una consciència nacional, però també democràtica. Que tothom tingui clar que no es fa ni es farà tot aquest esforç de llibertat col·lectiva per continuar enterrats en la mediocritat d'unes formes caduques. Quan vinculem democràcia i llibertat volem dir això. No únicament votar un dia en un referèndum.

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

És una crisi del model polític català, que permet a les direccions dels partits d'imposar disciplina i tractar els diputats --representants del poble-- com ovelles de ramat.

El país complet es mou i recupera vincles esquerdats, serrats i enterrats a còpia de violència, foscor i desmemòria.