Opinió
-
El dret de no tenir fills
Marta Rojals
31.12.2013
-
Bagatge (2013) i exhortació (2014)
Pere Cardús
30.12.2013
-
Aplaudiments
Andreu Barnils
29.12.2013
-
Fer llenya de l'arbre caigut
Marta Rojals
24.12.2013
-
Tenim una llum al cor
Pere Cardús
23.12.2013
-
Un món sense sexe?
Andreu Barnils
22.12.2013
-
Aquesta pobra gent
Marta Rojals
17.12.2013
-
No us emboliqueu més: lliures (sí+sí) o morts (no/sí+no)
Pere Cardús
16.12.2013
-
Tens la mosca al nas? Sí-sí
Andreu Barnils
15.12.2013
-
Dos contra un
Marta Rojals
12.12.2013
-
Alerta: engeguem el cronòmetre
Marta Rojals
10.12.2013
-
President, ara que decidireu la pregunta, mireu què deia Xammar
Pere Cardús
09.12.2013
-
El somni del rei
Andreu Barnils
08.12.2013
Marta Rojals
19.11.2013
Sobre xampinyons, nous inversors i vells errors
Si fem una mica d'història de les espècies de bolets que es fan a Barcelona, podem dir que set anys enrere les més abundants eren les sucursals de caixes d'estalvis. Caminaves dues passes i pam: ara una caixa, ara una altra. Amb els locutoris va passar igual i, de la mateixa manera, cada dia, a cada cantonada, et sortia una nova immobiliària. Va arribar un punt que qui més qui menys tenia un cunyat que s'havia muntat una agència pròpia. I què se'n va fer, d'aquests bolets? Amuntegats els uns sobre els altres, asfixiats, la gran majoria es van podrir.
El temps passa, ens fem grans, i ara mateix els xampinyons que més proliferen als carrers de la ciutat són botigues de 'compro or', fruiteries, cadenes de pa de fantasia i, al capdamunt de tot, hotels de tota condició. Darrere de la inauguració de cadascun d'aquests establiments hi ha un inversor motivat que pica a l'espatlla del seu cunyat: 'Nano, a Barcelona la verdura / l'or / el pa de serradures / el turisme, són sectors a l'alça, tu fes-me cas a mi.' Els inversors del primer paràgraf, que van basar els negocis en la roda del crèdit, la immigració i la construcció, devien vantar-se en termes similars davant els cunyats respectius.
Pel que fa als efectes sobre els autòctons, no podem comparar la bombolla del pa d'espelta amb el globus del turisme. L'esclat de la primera acabarà a tot estirar amb un grapat de locals buits, però l'esclat del segon deixarà tota una ciutat exhausta per l'ambició --de nou-- d'esprémer fins al límit --de nou-- una economia temàtica, fàcil i ràpida --de nou--, que s'imposa per sobre de les sinergies veïnals com una màquina aplanadora.
Explicat sobre el terreny: tu muntes un hotel i t'esperes a veure què passa al voltant. En dos dies la merceria de sempre --o l'adrogueria, o la fusteria-- esdevé un local de lloguer de cotxes, una gelateria, un quiosc de 'souvenirs', tots serveis de primera necessitat. De cop i volta, els veïns es troben que viuen en un barri on han d'agafar el metro per comprar un botó, i que el barri anterior, el que havien triat per viure-hi, algú se l'ha venut a qui li ha pagat millor. I aleshores passa que mentre al centre es venen l'espai públic als turistes, els veïns, expulsats a la perifèria, hi acabaran tornant de visita de dimarts a diumenge per a fer llits, parar taules i servir cafès.
Saturat el centre, la perifèria és el pròxim caramelet. A Barcelona, un inversor acaba de comprar la torre Agbar --el cogombre de coloraines, per entendre'ns-- per reconvertir-la en un espai hoteler i d'oci de luxe. La idea és que, ja que la zona no acaba de reeixir com a parc del coneixement com prometia el 22@, aprofitaran el 'boom' turístic per a atraure-hi uns visitants una mica més fàcils que els talentosos que s'hi esperaven, i que hi aportaran uns calerons també una mica més fàcils d'obtenir que els que es fan investigant i pensant. Aquesta operació de canvi d'usos sobre una icona tan cridanera és com rematar amb focs artificials la bombolla turística: ni dissimulem, ni dissimularem.
El gremi d'hotels diu sense complexos que a Barcelona no hi ha perill d'excés d'oferta, la típica afirmació fatxenda que recorda tant els vells errors. Fàcil com és de veure que fins i tot ens n'adonem tu i jo, deu ser que el joc ja és aquest: bufar fort mentre el globus sigui a l'aire, inflar-lo fins al límit, una mica més, una mica més, i cuitar a retirar-te a temps abans que et peti a la cara. L'error de càlcul és que no pots impedir que esclati a la cara dels altres, i amb tothom qui hi treballa a dins.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015