Matarem el gall

Recordeu els espais gratuïts de propaganda electoral? Sempre era passat l’horari infantil quan, entre els eslògans de cartró dels candidats, irrompia l’anunci del Partit Animalista com un cop de destral. I les famílies es quedaven glaçades al sofà.

És clar, al primer món no estem preparats per a veure com serren el coll d’una vaca amb un xerrac de viu en viu, mentre la bèstia, immobilitzada, esbatana uns ulls blancs de turment. En tot cas estem preparats per a ignorar-ho, o, si més no, per a refugiar-nos en l’excusa universal de la passivitat: ‘Primer són les persones.’ Això ens van dir els nostres pares i això diem als nostres fills.

Amb el ‘primer són les persones’ ensenyem a la canalla que la humanitat és una qualitat finita i excloent, i que és de molt mala educació preocupar-te pel teu gos o per una vaca de corral mentre tinguis ocasió de preocupar-te per un miner del Congo o per un sense-sostre del barri, que és sempre. Així, en el cas de poder exercir la humanitat amb una vaca o amb un sense-sostre, perquè es veu que tots no pot ser, optem per oferir plat a taula i sofà-llit al segon. Això ho fa tothom, oi? Oi? És clar que sí.

L’ésser humà és dropo per naturalesa, i passa que la humanitat s’ha de treballar. Si anem amb cotxe i avancem un camió atapeït de polls adolescents i entumits camí de l'escorxador, ens és més fàcil de despistar la mirada inquisidora del nostre xiquet dient-li: ‘Oh, Marc, quants polleeets!’ que no pas d’explicar-li la veritat i provocar-li un trauma que li faci avorrir els McNuggets per sempre més. Perquè volem que els nostres nanos creixin feliços i alhora poder alimentar-los amb pollastre a preu de saldo, perquè la benzina va a preu d’or, i perquè primer són les persones... i... i les persones van amb cotxe. I prou, ja, hostiqueta.

En el fons passa que hi ha coses fàcils i coses difícils. És més difícil de comprar pollastres desenvolupats i ben viscuts per uns euros de més, que no adquirir una Playstation de 300 euros tota de cop. És més difícil de gastar uns cèntims de més amb mitja dotzena d’ous de gallines que saben què és caminar i com és la llum del sol, que no adquirir per quatre cèntims una barra de mortadel·la Mickeymouse feta de puré de porc estressat i hormonat. I és que el dibuixet els fa una gràcia!

En definitiva: que canviar de canal quan fan l’anunci del PACMA és fàcil, i canviar de menú és difícil. I al damunt, amb aquesta crisi de cavall, ja tenim una nova excusa: primer és la crisi i després el cavall. No cal patir, que sempre tindrem una excusa per a tirar pel dret, pel ‘Oh, Marc, mira quants pollets!’. I així, quan el Marc creixi, segur que acollirà persones necessitades a casa i els oferirà pollastre de dos euros per sopar. Com van fer els nostres pares i com hem fet nosaltres sempre, oi?

La conclusió de tot plegat es resumeix en allò que va dir un animalista quan li van demanar per què es preocupava pel maltractament animal havent-hi tantes persones que pateixen, a la qual cosa l’interpel·lat respongué: és que jo treballo amb les bases. Les bases: heus aquí l’origen del dèficit secular d’humanitat amb bèsties i persones, tantes excuses i prioritats i hòsties en vinagre: si fallen les bases, falla tot.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet