Opinió

 

<24/88>

Pere Cardús

17.04.2014

Per una reforma constitucional

Men?ame
 

Les coses bones i les dolentes s'encomanen. Vull dir que, quan hem vist fer sempre les coses d'una mateixa manera, el risc més gran és de pensar que no es poden fer d'una manera diferent. Probablement, encara es transmeten més les dolentes que no les bones. Em sembla que diuen que és molt més fàcil que un pare estovi els seus fills si de petit va ser estovat pel seu pare. Ep: que és més probable, no pas que hi sigui predestinat. I aquesta és la lliçó que ens ha de servir. En el nostre cas, el dels catalans, la memòria i el record d'allò que hem vist fer han de servir per a evitar que es repeteixi i, encara més, de repetir-ho nosaltres.


Els espanyols --especialment, els seus governants-- han vist les orelles al llop. No fa gaire que es posaven a riure quan algú els explicava la voluntat dels catalans de marxar i fer el propi camí. Segurament era normal i ben lògica, aquella rialla, perquè sempre que havíem anat a Madrid a demanar alguna cosa, ens havien clavat un calbot i havíem tornat a casa mirant de vendre com un gran èxit la pomada que ens havien regalat per al mal. No fa pas tant del meravellós pacte de finançament que havia de capgirar el maltractament fiscal. Ni de la campanya pel sí a l'estatut, que era un pas decisiu que tancava el debat per a tota una generació --fins el 2025, va arribar a dir algun bèstia! Els catalans ho fèiem amb un estil inigualable, això: anar a Madrid amb una gran reivindicació, sortir-ne esquilats i tornar amb l'objectiu de fer empassar a la població una victòria rotunda. Mare de Déu, senyor: de pensar-hi se m'ericen els cabells.


Dèiem que és lògic que, pocs mesos enrere, encara es fessin un tip de riure de sentir-nos parlar d'independència. Si no havíem estat capaços d'imposar un estatut, com volíem ara atènyer la independència? Però, primer, la rialla es va fer somriure, i després, el somriure es va esvair. Si la petició del parlament al congrés espanyol hi hagués arribat l'abril del 2013, hauríem vist unes cares molt diferents de les que feien Rajoy, Rubalcaba i Díez. Ara fa un any, els tres tenors del congrés espanyol haurien somrigut i ens haurien tractat amb una condescendència ofensiva, com havien fet sempre. En canvi, l'altre dia no reien pas. S'ho prenien seriosament. Fins i tot estaven preocupats i neguitosos. La cosa ha canviat, perquè s'adonen que la província ja se'ls ha descontrolat. Antigament, quan els passava això d'ara, era bufar i fer ampolles: només calia enviar l'exèrcit i bombardar. Però ara no ho poden fer i això encara els enutja més. La impotència és total. I se'ls nota en cada gest i en cada mirada.


Què fan ara? Un cop han vist el perill no tenen cap més remei que moure algun dit. Res de l'altre món, no us penseu! Però els toca fer allò que es pensaven que mai no haurien de fer: començar a fer córrer la brama sobre una possible reforma constitucional. En això tenen el valuós suport del senyor Duran i de l'il·lustre Navarro, que negocien en nom de qui no els ho ha demanat. La deslleialtat és majúscula. Ja pot anar dient missa el parlament de Catalunya, que ells van a la seva. Recordeu com va anar l'estatut? Ara imagineu-vos quin seria el recorregut d'una reforma constitucional. Es pensen que ens l'empassarem, tot aquest disbarat?


Si els espanyols volen reformar la constitució hi tenen tot el dret del món. De fet, l'hauran de modificar obligatòriament una vegada ens hàgim independitzat. Si volen aprofitar-ho per fer-hi algun canvi més, la decisió és tota seva. Nosaltres no hi tindrem res a dir. I si volen consell, només caldrà que ens ho demanin, perquè nosaltres tindrem ben viu en la memòria el procés d'haver-ne redactat una de cap i de nou. Per amistat i bon veïnatge, no els cobrarem els consells.


Ara, com deia adés, després de molts anys de conviure d'una manera determinada és bo de distanciar-se'n i ser capaços de fer les coses diferentment. Si la constitució espanyola és una tancada i molt difícil de fer evolucionar, nosaltres haurem de fer una constitució àgil, oberta i democràtica. Què vol dir això? Que parli d'allò més bàsic i no pretengui regular-ho tot, que deixi terreny a la política per a decidir les coses, que es pugui reformar amb facilitat i respongui a la voluntat majoritària, i que incorpori la idea que la democràcia està per sobre de tot, que no hi ha res que s'imposi a la voluntat democràtica. En síntesi, que no sigui una constitució presó --com l'espanyola--, sinó una constitució planter --on puguin néixer i créixer totes les idees i projectes.


I com es pot fer això? Doncs amb una constitució amb data de caducitat. És a dir, que sigui obligat de renovar-la cada quinze anys, per exemple. No pas tota sencera --si el poble no ho vol--, sinó que tingui uns apartats que calgui renovar periòdicament. La constitució ha de ser el contracte-programa polític de la societat. Quan la redactem, encara que en quedem molt satisfets, farem bé d'avançar-nos i d'establir una data de caducitat obligatòria. Si quan arriba el dia de fer-li passar la ITV trobem que tot funciona bé i no cal fer-hi res, entesos. Però no esperem a veure-la rovellada i grinyolant per a posar-la al dia. Quan redactem la constitució caldrà que pensem també en la reforma constitucional.


Sempre que parlo de com ha de ser la constitució i el nou estat català --el segon després d'Andorra-- hi ha algú que em diu que vull fer passar el carro davant dels bous. I que primer hem d'aconseguir la independència i després ja en parlarem, de tot això. 'No diguis blat fins que no…' Jo, en canvi, penso que el debat constituent és molt més engrescador que no el de la sortida de la presó, i que pot ajudar a incorporar aquells que alguns anomenen indecisos. Pensar el país i la seva forma és fer-lo real i democràtic. No cal decidir res ara mateix --és clar que no!--, però em sembla que és molt important de començar-hi a pensar i parlar-ne. Recordem que és quan els enfornen que els pans es fan geperuts.

perecardus@mesvilaweb.cat

Men?ame
 

Editorial