Opinió

 

<24/88>

Pere Cardús

24.10.2013

Un curs accelerat per a nous independentistes

L'independentisme ha esclatat al Principat aquests últims cinc anys i, especialment, després de la humiliant sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'estatut, però sobretot contra la sobirania de Catalunya, que l'havia votat en referèndum. Abans d'aquests anys d'esgotament i d'agonia de l'autonomisme ja hi era, l'independentisme. I havia fet un camí costerut i feixuc des de la llarga nit del franquisme i d'abans encara.

Com passa en tot, els creixements sobtats són més difícils de pair i de sostenir sobre bases sòlides i raonables. L'independentisme, efectivament, ha crescut tan de sobte al Principat que en molts casos no ha tingut temps d'incorporar i preservar aprenentatges indispensables. Qüestions com ara la lluita i el respecte per la llengua --element vertebrador i pal de paller de la història resistent--, els referents intel·lectuals de país o l'abast territorial i històric de la nació catalana no han estat assumides correctament per una bona part de les noves fornades de sobiranistes.

Recordo quan vaig començar a transitar pel moviment independentista, ja fa una bona colla d'anys. Una de les obsessions d'aleshores --quan el procés d'independència no era en l'agenda política ni semblava que hi hagués de ser mai-- era la formació: l'estudi i la preparació en el coneixement de la realitat nacional, la llengua, la història i la gent catalana. Ara, potser lògicament, l'obsessió és fer sortir tothom al carrer a evangelitzar infidels com qui fa botifarres. Però sense haver comprovat quina és la preparació dels evangelitzadors. I això origina situacions tan aberrants com ara que algú que parla en nom d'una entitat d'aquestes grosses del país (ANC o Òmnium, per exemple) ataca o discuteix l'existència d'una realitat nacional comuna dels Països Catalans. Sovint, a més, amb arguments tan absurds i tan ridículs com els que es fan servir des d'Espanya per atacar la nostra sobirania nacional. També passa que n'hi ha que els esmentes Joan Fuster, Ovidi Montllor, Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Max Cahner o Pere Verdaguer i no saben de què carai els parles.

Voleu dir que no caldria que aquestes entitats tinguessin un 'curs accelerat per a nous independentistes'? Estic convençut que hi ha coses que amb un parell de sessions --posem-hi sis hores-- foren enteses i s'acabarien els dubtes sobre qüestions tan bàsiques i evidents. Em fa l'efecte que seria una bona manera de posar fi a aquest negacionisme nostrat. És ben cert que també caldria fer aquests cursos a molts periodistes i presentadors de canals públics, que tenen un cacau mental i una manca d'autocentrament que esgarrifa.

Divendres va haver-hi una trobada a València que probablement va passar inadvertida a molts d'aquests independentistes de nova fornada (tan respectables i valuosos com els de tota la vida, no cal dir-ho). El grup Al Tall va fer-hi el darrer concert després de trenta-vuit anys d'escampar cançons, himnes i saviesa per tot el país. Una cosa que de segur que no saben molts dels nous independentistes és que existim i som on som sobretot gràcies a gent com Al Tall; i no tan sols a gent com el president Mas, Oriol Junqueras o David Fernàndez.

Si m'encarreguessin a mi la preparació del 'Curs accelerat per a nous independentistes', sabeu a què dedicaríem les dues primeres hores? A escoltar cançons d'Al Tall, amb les lletres impreses i subratllades. No dubteu que els assistents al curs no tornarien a posar en dubte mai més el caràcter nacional dels Països Catalans. Seguint les paraules sempre sàvies de Joan Fuster, 'contra la rutina creada en temps de la nostra disgregació, forjarem la nostra voluntat de reintegració'.

Editorial