Opinió

 

<24/88>

Marta Rojals

24.10.2011

Vendre la casa i anar a lloguer

Ahir es va clausurar el sarau immobiliari ‘Barcelona Meeting Point’, que fa tres anys podríem haver traduït al català per ‘Compra, no siguis ruc’. Ara, aquest any, com ha insinuat Enric Reyna, president de l’Associació de Promotors de Barcelona i campió olímpic de l’optimisme empresarial, es veu que els russos no tenen tantes manies com els autòctons a l’hora d’adquirir un pis pel doble del que val.

Russos a banda, si ningú encara no ha fet números i s’empassa la proclama anual de Reyna que ‘ara és un bon moment per a comprar’ (per ell, fa un lustre que és el millor moment per a comprar), deu ser, dèiem, per la raó que tothom busca l’estabilitat, un terra ferm per a trepitjar. Quan tot ha esdevingut fràgil, la mínima amb què hauríem de poder comptar és un sostre segur que aguanti la pluja de les nostres misèries. I ara per ara, l’alternativa del lloguer no ofereix la seguretat que necessita tota família per a créixer i desenvolupar-se en pau.

Els qui avui pengen la majoria de rètols de lloguer solen ser petits especuladors d’estar per casa, a qui el tret els ha sortit per la culata. Posar el pis a llogar és, per ells, una mera reconversió del negoci: tu lloga’m el pis, ‘xato’, vés-me pagant la hipoteca, fes de casa meua la teua llar, que a la mínima que pugui col·locar aquestes quatre parets rebràs un amable buró-fax que et convidarà, a tu i canalla, a fer els pataquets i a iniciar-vos en l’entranyable cultura del nomadisme.

En aquest país, mentre el lloguer protegit i/o regulat sigui una fantasia, mentre les mensualitats fulminin l’equivalent d'un sou mitjà, mentre els bancs considerin el lloguer com un mecanisme de recuperació de finançaments funestos, l’opció d’arrendar no deixarà de ser més que una forma encoberta de precarietat.

Però aquesta precarietat també pot ser moral: mentre els llogaters siguin considerats mercat, i no persones, hauran de sotmetre’s servilment als càstings inquisitius dels administradors de finques; hauran de suportar la humiliació d’abonar fiances abusives a qui els considera per defecte uns aixeca-rajoles i uns esbotzalavabos; hauran de negociar la conveniència de cada reparació, cada renovació, cada millora, com si fossin luxes asiàtics.

Aquesta precarietat no té res a veure amb la feliç tradició europea del lloguer digne. És la degeneració d’un sistema immobiliari que malda, com un monstre moribund, per continuar fent mercat de les necessitats bàsiques de les famílies. És la reconversió perversa d’un sistema immobiliari que ha entès que la necessitat, com ho havia estat el totxo, és un valor segur.

Editorial