Jordi, el barber tunisià

La primera vegada que vaig sentir la paraula tunisià, la va pronunciar ell. 'Tunisià... Sóc tunisià, de Tunísia'. És ell qui me la va ensenyar. Fa vint anys. Si no la vaig saber fins llavors, és perquè mai no m'havia fet falta. Ni jo sóc tunisià, ni mai n'havia conegut cap que parlés tan bé el català. Ell acabava d'obrir la barberia al barri: 'Perruqueria Jordi'. Jordi? 'Sí, em dic Jordi, perquè m'agrada aquest país i admiro Jordi Pujol. Per mi, és un home d'estat'. Des d'aquell dia, ell va ser el meu barber i jo el seu client, i no precisament per coincidència de parers respecte de la figura del president d'aleshores. D'ell i de la seva Catalunya, sens dubte, en Jordi n'era més entusiasta que no pas jo.

L'establiment era petit, lluminós i impecable. Dues cadires per als qui s'esperaven, amplis miralls, una butaca de barber, telèfon i caixa enregistradora. Sempre que hi entrava, apagava la música, plegava curosament el seu diari predilecte, 'La Vanguardia', i em rebia amb un somriure alegre i sincer. Recordava amb precisió el punt on havíem deixat la darrera conversa. Tenia preparats elements nous per a introduir en la nostra tertúlia sens fi. Feia anar la tisora, 'txic, txic, txic', amb precisió i elegància. Sovint s'aturava, abaixava els braços, i, a través del mirall, em dedicava llargues diatribes, amanides amb perillosos moviments de tisora. Ho passàvem bé xerrant de política i de les coses que deien els mitjans, s'interessava molt pels països africans que jo visitava, feia comparacions amb el Magrib, m'explicava el funcionament del seu país, i intercanviàvem anècdotes de personatges que coneixíem, per il·lustrar els nostres comentaris.

Aquests darrers anys li feia mal el tractament informatiu de les qüestions àrabs, sobretot després de la irrupció d'al-Qaida, que ell també condemnava, però que situava en un context d'anys de conflictes molt complexos, de moltes injustícies i de desenganys soferts pels pobles àrabs, i d'una realitat a vegades cruel, com en el cas palestí. Un bon dia va deixar de llegir La Vanguardia. No entenia com un mitjà seriós podia fitxar la Rahola. Patia per les víctimes de l'Irac i de l'Afganistan. S'indignava amb Bush, Guantánamo i Abu Ghraib. Adorava Barak Obama. Es posava eufòric, parlant-ne. Era, deia, la gran esperança. Cada dia, però, parlàvem menys de les coses d'aquí. El fastiguejaven infinitament els escàndols de corrupció. Sabia prou com eren les coses al seu país. L'indignava i el sorprenia que també aquí els qui eren al poder caiguessin en la corrupció i el nepotisme. I així, passàvem els dies i els anys.

En aquests vint anys, en Jordi ha treballat molt, ha estalviat, s'ha fet una casa en una platja de Tunísia per llogar-la als turistes, s'ha casat, ha tingut dues filles i, tinc la intuïció que s'ha fet més religiós, a mesura que es desencantava de l'entusiasme inicial pel caràcter i pels afers d'aquí. Abans de l'estiu, en acomiadar-nos, em va dir que tenia pensat d'establir-se algun dia al seu país, de tornar a casa amb la família. Tots dos sabíem que se n'aniria aviat. Li vaig desitjar bona sort, bon estiu i fins aviat, com sempre. Passat l'estiu, el rètol havia canviat. Ara diu 'Perruqueria Tània'.

En Jordi, el barber tunisià, se n'ha anat. Per sort. S'ha estalviat la misèria ideològica i els brots de xenofòbia i de populisme que hi ha en el cor d'aquesta campanya, del PP al democratacristià Duran. Els que es veuen i els que s'endevinen. Potser s'havia cansat de viure a la millor botiga del món, del futur millor estat del món.

Crec que en Jordi, si hagués pogut, no hauria votat en aquestes eleccions. Fa vint anys, en il·lusió, cap català no el guanyava. N'havia tinguda molta.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Crec que en Jordi, si hagués pogut, no hauria votat en aquestes eleccions. Fa vint anys, en il·lusió, cap català no el guanyava.