Un curs poc corrent (III). El partit i l'objectiu

El sistema de partits polítics català s'ha mogut poc aquests darrers trenta anys. Al final del franquisme la supremacia de l'esquerra semblava inqüestionable. Després CiU va implantar un model que arraconà el PSC com a sucursalista i féu orbitar la resta de partits nacionalistes al voltant seu. Finalment, el tripartit ha tornat a posar l'èmfasi en la dinàmica dreta-esquerra, al preu d'esquerdar profundament el bloc nacionalista. Tres canvis en tres dècades llargues indiquen una estabilitat que no és senzilla de trencar. I tanmateix hi ha, segurament, un quart canvi a la vista, en un espai intermedi entre la 'sociovergència', el Partit Demòcrata de Maragall i la nova unitat dels partits nacionalistes.

La incomoditat de la situació actual es fa palesa en pràcticament tots els partits polítics catalans. A CiU, les veus que reclamen un presa de posició sobiranista, el trencament amb Unió i un acostament a Esquerra Republicana han esclatat aquest estiu amb una força desconeguda. Mas hi ha respost amb una proposta de refundar el catalanisme, encara per concretar, i amb gestos de conciliació amb Esquerra i amb el sector maragallista del PSC. Al PSC els sectors més catalanistes tampoc no amaguen la seua incomoditat. I encara menys quan el president de la Generalitat ha optat per reforçar el seu entorn personal (de perfil gens nacionalista) i s'han succeït episodis de tensió amb els consellers més catalanistes, com ara Antoni Castells o Montserrat Tura. La situació, la compliquen encara més les declaracions de Maragall reclamant una superació del marc del PSC que integre sensibilitats diverses en el projecte europeu del Partit Demòcrata. I si a CiU i el PSC les divergències són públiques, a Esquerra Republicana ho són encara més. Tant Reagrupament.cat com Esquerra Independentista són molt contundents en les crítiques a l'actitud del partit, amb l'erosió electoral consegüent. Aquests darrers dies, la sorprenent proposta de Carod d'un referèndum d'autodeterminació per al 2014 encara ha afegit més confusió. És evident que aquest retorn al discurs nacionalista acontenta molta gent, però també ho és que un objectiu com aquest ningú no creu que puga aconseguir-se amb l'actual coalició de govern; una coalició en què Iniciativa sembla, aparentment, el partit més tranquil. La seua posició és clara en favor del manteniment de l'actual projecte polític de govern de progrés. Però el mal és que comença a ser sola en aquesta defensa.

Aquest descontentament generalitzat dins els partits catalans, i la irritació d'una bona part de la societat civil, són els vims que podrien trenar un nou esquema polític al Principat. Esquema en el qual tot sembla indicar que hi hauria dos horitzons que podrien recobrir-se o no, però que, si es recobrissin, tindrien una força colossal. D'una banda, hi ha la hipòtesi d'un salt endavant sobiranista, potser al voltant de la xifra especialment sensible del 2014. D'una altra, hi ha la possibilitat que CDC es desmarque d'Unió i prove d'acostar-se als sectors catalanistes del PSC i a Esquerra. Dit d'una altra manera, que el discurs de Maragall qualle en la creació d'un gran espai central de la política catalana, en el qual Esquerra també podria tenir un paper central.

Un nou moviment polític català en què confluïren, no tan rígidament com en els partits actuals, CDC, els maragallistes del PSC, Esquerra i potser ICV, i que incloguera en el programa la proposta de fer del Principat un estat membre de la Unió Europea a curt terme seria una bomba política capaç, no sols de modificar l'actual sistema de partits catalans, sinó també de tirar endavant amb èxit aquesta possibilitat.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet