Opinió
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015
-
'Se puede' o 'no se puede'?
Marta Rojals
23.06.2015
Oriol Izquierdo
29.06.2015
La resposta
Reconeguem-ho: fa deu dies el president Mas ens va sorprendre a tots proposant a la societat civil organitzada que en aquesta hora decisiva agafés la iniciativa i construís una candidatura per guanyar les eleccions del 27-S. Una proposta que pot haver resultat sorprenent, però que no és moltes altres coses. No és cap intent de recuperar per la porta del darrere la frustrada candidatura unitària dels partits independentistes, ni cap astut estratagema per a salvar la pròpia pell, ni de cap manera la maniobra capciosa que alguns hi han volgut veure. No: es tracta, més aviat, de plantejar el repte que ara necessitem: forçar la màquina per regenerar la capacitat de mobilització i l'entusiasme col·lectiu que hem viscut, després de les manifestacions del juliol del 2010 contra la sentència del constitucional i després de la següent diada, d'Onze de Setembre en Onze de Setembre fins a l'incomparable esclat cívic del 9-N.
Perquè és això, que hi ha en joc: jo sóc dels qui creuen que el 27-S ens en sortirem si aconseguim convertir les eleccions autonòmiques en el referèndum que l'estat espanyol no està disposat a autoritzar-nos. Si aconseguim, amb els nostres vots, que el parlament autonòmic que serem convocats a elegir sigui, abans que res, una inqüestionable suma d'escons per la independència. I per aconseguir-ho aquestes eleccions no poden ser gens ordinàries. Les hem de viure com un altre Onze de Setembre, com un altre 9-N, com la més gran festa democràtica, cívica, pacífica, festiva que hàgim tingut l'oportunitat de veure fins al dia d'avui. Les hem de viure amb el mateix somriure d'il·lusió i d'esperança que se'ns instal·la a la cara cada vegada que, de cinc anys ençà, hem sortit al carrer. El somriure més encomanadís, capaç de vèncer recels i de convèncer indecisos amb més efectivitat que cap raonament.
Per això defenso que la proposta del president Mas només admet una resposta: sí. Un sí que cal construir amb habilitat perquè tothom hi guanyi —i diria que van per aquí els primers moviments que han començat a fer tant l'Assemblea com Òmnium. Un sí que no ha de tenir res de concessió i menys encara de resignació. Un sí agosarat, disposat a mostrar amb fets nous que som davant una cita extraordinària. Quins fets? En comencem a veure: ara, el procés participatiu de deliberació de l'ANC i Òmnium, que confio que porti a aquest sí que defenso. Després, contra rellotge, i això no ha de ser-nos pas desfavorable, una mena de primàries perquè entre tots escollim alguns dels candidats 'civils' que integraran les llistes —en plural, vist que la CUP no pensa renunciar a la seva i de retruc Esquerra tampoc—, al costat dels candidats dels diversos partits polítics que en faran bandera.
El que ens ha plantejat el president és el repte de construir una mobilització encara més gran que les que hem viscut fins ara perquè sigui visible i indiscutible que el 27-S no seran —no volem que siguin— només unes altres eleccions. Una mobilització que acabi de polvoritzar les indecisions i les temences d'aquells que —des de la fragmentada direcció d'Unió, des del cagadubtisme d'Iniciativa, des dels altres diversos colors més o menys desacomplexats de l'unionisme— es resisteixen a acceptar que som en una hora única. Que ara és l'hora. Que els qui hi creiem som cridats a jugar-nos-ho tot sense excuses com si l'oportunitat fos única. Perquè, si guanyem, veritablement ho haurà estat.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015