Opinió

 

<2/88>

Xavi Sarrià

28.11.2014

Llegir i escriure en català

La setmana passada vaig assistir a un dels molts debats de la Plaça del Llibre que es va fer a l'Octubre CCC de València. Aquesta fira del llibre en català va nàixer l'any passat per seguir la tradició de celebrar l'aniversari de la publicació del 'Tirant lo Blanc', el 20 de novembre de 1490. Un gran clàssic de les nostres lletres que simbolitza les glòries perdudes a qui cantaven els romàntics del segle XIX en ple procés d'enfonsament lingüístic i literari. 524 anys després, les coses estan com estan. No som un museu, com creien aquells romàntics que esdevindríem, i de fet hem remuntat d'una manera més aviat esperançadora. Però no podem negar la realitat: a casa nostra, els índexs de lectura en català són ben tristos. Si el món del llibre en general ja està tocat, imagineu-vos el llibre en català i, encara més, el llibre en català al País Valencià. I ara que fa un any del tancament de RTVV, cada vegada és més evident que ens cal una televisió pública per combatre, per exemple, el fet que només arribem a un 4% de lectors en la nostra llengua. Encara que, posats a ser realistes, també em sembla ben alarmant que el mateix índex de lectors habituals en català al Principat siga només del 22% —tot i que també s'ha de dir que els qui llegeixen ocasionalment en la nostra llengua fan pujar considerablement el percentatge.

En el debat a què em referia s'apuntaven un seguit de mancances greus sobre polítiques actives, recursos econòmics o visibilitat pública —a València, per exemple, hi ha espais en què la prestatgeria de llibres en anglès en fa dos de la de català. És el peix que es mossega la cua. Tenint en compte aquest panorama, també es va llançar una altra pregunta a l'aire que, personalment, sempre m'ha cridat l'atenció: per què hi ha una massa de gent jove escolaritzada en la nostra llengua que ompli concerts de música en català però no participa en el món dels llibres? La resposta és complexa. Ara, crec que és més determinant el fet que una part ben important dels nostres joves percep els llibres en català com 'allò que estudie' i no com 'allò que m'agrada'. És a dir, els costa —ens costa també a la meua generació— de veure'ls com una eina útil per a expressar-se, emocionar-se, evadir-se, socialitzar-se, construir una identitat, aprendre del món o créixer com a persones. Un fet que s'agreuja amb la minorització i els prejudicis que arrossega la nostra llengua. Cal que hi reflexionem.

Podem polemitzar sobre els aspectes a millorar i les responsabilitats que tenim cadascun de nosaltres. I és ben profitós. Però encara ho és més que sumem i tractem d'abordar aquest problema amb la imaginació i el compromís demostrat. I sempre parlem de llegir, però a mi m'agradaria remarcar la necessitat que els joves escriguen. En aquest sentit, el premi Sambori—amb la participació de més de setanta mil alumnes— és una iniciativa extraordinària que hauríem de ser capaços d'extrapolar fora de l'aula. Perquè hem d'aconseguir que solten l'amarratge i que escriguen sobre allò que vulguen i de la manera que vulguen. Experimentant i transgredint, si ho creuen necessari. No fan això amb la música? No va d'això la cultura? No és així com se n'aprèn? La tècnica sempre ha d'estar al servei de l'emoció. Però d'això, no te n'adones fins que no et passes anys i anys equivocant-te i corregint-te. De vegades es fa complicat. Però s'ha de provar. Ho han de provar. Al paper i a la pantalla. I si els agrada, hem de propiciar que naveguen sols pels oceans que nosaltres desconeixem. Perquè, encara que l'essència de la literatura sempre serà la mateixa, les noves generacions sabran actualitzar les formes i els continguts per apuntar directament al cor de les seues inquietuds.

Editorial