Torracollons per exigències del guió

L'humor és una manera intel·ligent d'encarar o d'esquivar les situacions adverses. Bé, serveix per a moltes coses més, però també és una arma poderosa del dèbil contra el fort. Podem ben dir que l'humor ha estat un antídot que ha permès als catalans de sobreviure contra tot pronòstic en el curs dels segles, especialment aquests tres últims. L'humor pot ser entès de vegades com un refugi, però també és una arma poderosa de defensa i, en alguns casos, d'atac.

En el cas dels catalans, l'especialització –perquè d'humor n'hi ha de moltes menes– diria que ha estat la ironia i la sàtira. La sàtira, com una manera contundent i directa de respondre els atacs de l'adversari, espanyol o francès. I la ironia, com una manera més fina, més eficaç i més incisiva de desmuntar l'argumentació i la propaganda que acompanyen aquests atacs.

Tenir sentit de l'humor també és una manera de tenir sentit crític. Saber entomar un atac amb sentit de l'humor –encara que la nostra resposta satírica o irònica sigui prou àcida i ferma– és símptoma de salut i de vitalitat. El poble català ha arribat als nostres dies mercès a aquesta combinació: la voluntat d'ésser –transformada en la lluita i el manteniment de la dignitat– i una certa irreverència envers el poder –a voltes manifestada a través de l'humor i a voltes amb la banalització dels fets i les situacions.

Fa temps que vaig escriure aquest piulet: 'Allò que ens ha permès de sobreviure com a poble pot condemnar el procés sobiranista al fracàs: la irreverència davant del poder.' Una irreverència que s'expressa de moltes maneres i de la qual són destinataris polítics, governs, institucions, símbols i actes cerimonials. La desconfiança envers el poder ha estat, amb l'humor, una arma de subsistència determinant per als catalans.

Però ara ens hem proposat de fer un pas decisiu per al nostre futur que demana confiança i respecte pel poder. Confiança en el poder que encarnen els nostres dirigents i respecte envers el poder i la força de l'adversari: l'estat espanyol. Sense aquestes dues condicions no ens en sortirem. I entenc que és molt difícil de fer un canvi d'actitud tan radical després de decennis i decennis d'haver mantingut l'actitud contrària. Però és imprescindible.

Aquell piulet va ser ben rebut per l'admirat músic-filòsof Quimi Portet, que va continuar la frase amb aquesta reflexió: 'Fa anys que en desconfiem [del poder], per raons òbvies, i això ens ha fet un país una mica més complex. Ens costa organitzar-nos. Una cosa és sortir tots un dia al carrer i una altra de molt diferent posar-se d'acord. Caldria simplificar-ho.' I amb la clarividència habitual afegia: 'Som una colla de torracollons per exigències del guió.'

Certament, les exigències d'un guió que fa més de 350 anys que dura, des del 1659, ens han portat a ser uns torracollons. Un paper interpretat a la perfecció per la tradició musical i literària popular, els grans il·lustradors i les revistes satíriques de la primera meitat del segle XX, els acudits explicats a cau d'orella durant el franquisme, el Capri, la Trinca, el Mikimoto de 'Persones humanes', en Quim Monzó, en Buenafuente, el 'Polònia', etc. La tradició i la qualitat han estat excepcionals i han reeixit a crear uns hàbits prou escampats per tota la societat.

Proposo de no fer més humor i aparcar allò que ja forma part de la manera de ser dels catalans? No, de cap de les maneres. Dic que aquesta actitud saludable que ens anirà tan bé per a fer un estat diferent amb ciutadans crítics, hem de posar-la en quarantena o mirar que no ens malmeti el període de construcció del nostre poder propi (l'estat català). Si ara no som capaços d'aparcar la banalització dels gests del nostre petit poder o si no som capaços de mostrar un respecte prudent als qui han de dirigir el procés d'independència, ens posarem bastons a les rodes del carro que ens hi ha de portar. Per dir-ho en poques paraules: la irreverència envers el poder és sana quan el poder és fort i actua lliurement. Quan el poc poder que tenim penja d'un fil i és amenaçat pertot arreu, la irreverència pot acabar de fer-lo caure. Ara és moment de fer pinya i de respectar el lideratge –Mas-Junqueras– escollit a les urnes aclaparadorament. Si no som capaços de tenir una mica de disciplina, anirem sense rumb i cadascú a un ritme i a una direcció diferents.
 
'L'home és l'únic animal que pateix tan intensament que ha hagut d'inventar el riure' (Friedrich Nietzsche).

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Allò que ens ha permès de sobreviure com a poble pot condemnar el procés sobiranista al fracàs: la irreverència envers el poder.

La irreverència envers el poder és sana quan el poder és fort i actua lliurement. Quan el poc poder que tenim penja d’un fil i és amenaçat pertot arreu, la irreverència pot acabar de fer-lo caure.