Opinió
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015
-
'Se puede' o 'no se puede'?
Marta Rojals
23.06.2015
Xavier Montanyà
23.05.2013
No era una transició. Era un carnaval
Quan la Bèstia es va adormir, nosaltres encara hi érem. Hi havia hagut moltes baixes, però havíem resistit. Molts, sense fer gran cosa. La Bèstia, cansada, va agafar el son, sense haver enllestit del tot la feina. Els seus, desemparats, no sabien què fer. Temien continuar matant? Temien les represàlies? Van arribar, potser, a creure's la propaganda de la Bèstia? Que érem uns criminals diabòlics, assedegats de sang de burgesos, monges i capellans. Dels nostres, els més forts ja no hi eren. S'havien mort. La majoria, lluny de casa. O els havien silenciats i assassinats. Érem més febles que no ens pensàvem. Hi havia por. Llavors, per sortir d’aquell buit, els uns i els altres ens van prohibir de recordar el passat i, en canvi d'això, van proclamar el Carnaval. I van coronar rei Carnestoltes el més babau de tots.
***
'El tirà digué: després de mi, ni el caos, ni el diluvi, després de mi, la sequera. I els capgrossos de la bassa van demanar a Déu un rei plogut del cel.'
'Pensà el rei: jo sóc el rei. (Pensà el bou: jo sóc el bou). Parlà el bou i digué: mu. (Parlà el rei i digué: tu).'
'Escritos en Euskal Herria', José Bergamín. Editorial Txalaparta, 1995.
***
A aquell carnaval, s'hi van afegir molts dels que es deien dels nostres. I a nosaltres ens van assignar el paper de públic: aquells que guaiten per les finestres i s'amunteguen per voreres i xamfrans, badant i aplaudint. Als que es deien dels nostres també els agradava de disfressar-se, posar-se la màscara i viure la il·lusió de llibertat. Els sequaços de la Bèstia feien unes cares ben diferents de les d'ells. Però, bo i disfressats, tots s'assemblaven. Emmascarats, tots eren feliços. És el gran miracle del Carnaval. L'alegria instantània. Per decret. Embolicada per a regal. Amb data de caducitat. Robeu i multipliqueu-vos! Desfogueu-vos!, que, en acabat, ja us lligarem més curt.
Ara la Bèstia es desperta. Ella i els seus no es van pas morir, ni van marxar, ni van canviar. Per què haurien hagut de fer-ho? Que els ho havia demanat ningú? Que els ho havia exigit ningú? No. Sempre han estat entre nosaltres. Ara ha arribat l'hora de treure's la màscara. És la fi del Carnaval. Adéu, rei Carnestoltes. Adéu, il·lusió de llibertat. La Quaresma ha començat. Prohibit cardar, beure i menjar carn. Cilici, dejuni i flagel·lació. I si volen: fel·lació. Austeritat. Disciplina. Catecisme. Prohibit de pensar.
Cada dia n'hi ha més que es treuen la màscara. És bo. Prou mentides. Prou cinisme. Posicions clares.
Hi ha, però, un detall inquietant. Quan començava el Carnaval, tots feien cares ben diferents. Les màscares els havien uniformat el rictus. Alegria de cartró pedra. Purpurina congelada. Celles aixecades. Somriure de pallasso. No us heu adonat que, ara, quan es treuen la màscara, cal fer un bon esforç per distingir els uns dels altres? Tant temps de màscara! Un carnaval tan llarg! La màscara els ha modelat els rostres.
Avui, el monstre avança. Imparable. Renovat, reforçat, ben vestit i pentinat. Com qualsevol, com un més. Amb el suport, actiu o passiu, d'un grapat dels qui se'n deien contraris. Ells saben que la història no els jutjarà. O, si de cas, amb benvolença. Ells escriuen la història. Ells censuren el relat.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015